Social Media - Kolhosp

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Mai havíem tingut tanta informació, però cada vegada és més complicat tenir accés a tot tipus d’informació (la frase no és meva). Deixant de banda teories de la conspiració i silencis mediàtics interessats, hi ha quelcom molt més quotidià i gens sospitós que pot estar dificultant l’accés general a una suficient varietat d’informació: la personalització. Cada nova actualització de l’algoritme de Google ens allunya una mica més de la pluralitat, cada vegada que fem un ‘like’ al Facebook ens tanquem una mica més en el nostre món d’afinitats. No ens hauria d’agradar fer un ‘m’agrada’.

Gairebé la totalitat de serveis que utilitzem a la xarxa estan introduint, des de ja fa temps, mecanismes per a personalitzar els resultats i les informacions que ens mostren. Utilitzen la informació que tenen de nosaltres (dades que normalment nosaltres mateixos hem proporcionat) per a mostrar-nos el que creuen que és més rellevant per a nosaltres. Així, si un usuari molt aficionat al Barça cerca ‘resultat del partit’ al Google, aquest li mostrarà resultats relatius al seu equip i no els del contrari. Que bé, oi? Doncs no, i tinc la sensació que ja n’estem patint les conseqüències.

El problema el tenim quan NOMÉS rebem la informació que els robots i els algoritmes d’aquestes companyies creuen que ens interessa. Ens podem estar perdent tot un món que, si bé no ens és afí, pot ser de molt interès per a ajudar-nos a comprendre el món complex en el que vivim. En l’equivalent futbolístic, és un culé veient ‘Punto Pelota’ per saber què diuen els del bàndol contrari. A l’actual xarxa, aquest culé cada vegada està tenint més complicat l’accés a través de cercadors i xarxes socials a aquest tipus de continguts.

Canviem el futbol per política. L’analista de mitjans del New York Times parlava, fa un parell de setmanes, sobre la possibilitat de que la poca varietat de fonts d’informació estigués complicant les negociacions per desbloquejar el recent tancament del govern dels EUA. Crec que no pot tenir més raó. Recentment m’he trobat amb gent que a una setmana de la cadena humana de l’onze de setembre, no n’havia sentit a parlar enlloc. Veient les reaccions de molts “líders” polítics de casa nostra davant qualsevol conflicte, sospito que alguns d’ells estan alimentant les seves opinions a base del que veuen ‘que es mou’ a les xarxes. Error, les xarxes ja no són neutres (a excepció de Twitter, que és tan -o tan poc- neutre com un vol que sigui).

Solució: el paquet. Com els diaris de paper, en que un compra totes les seccions i no només les que creu que més l’interessen. A la xarxa això ja no és possible, i cada vegada costarà més. Les webs dels diaris seran unes de les properes en oferir contingut personalitzat, Yahoo ja hi està treballant. Veig en tot plegat un forat al mercat que alguns ja estan intentant omplir. ¿Quan una gran firma periodística d’aquí farà un resum diari de les principals (no les més llegides o més compartides) notícies del dia? Un ‘Top Ten’ igual per a tothom i amb criteri periodístic honest i transparent. Si us plau, algú s’hi anima?

Fotografia: Jason A. Howie

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Reflectir en fotografies el dia a dia quotidià dels habitants d’un país com el Marroc pot resultar més complicat del que sembla. A ningú ens agrada que ens apuntin amb la càmera de fotos com si fóssim animals en un parc zoològic, però tinc la sensació que això pot ser especialment accentuat en un país de tradició islàmica. Al Marroc mai tindreu problemes per prendre imatges del que se suposa que has de prendre imatges: Personatges a la plaça de Jemà-el-Fna de Marràqueix (a canvi d’unes monedes), actuacions folklòriques berbers, edificis monumentals, botigues d’espècies als mercats de les medines, els treballadors de les adoberies de pell de Fes… El problema arriba quan el que vols fotografiar és quelcom que no se suposa que un turista hagi de fotografiar, i no queda altre remei que “robar” la fotografia intentant ser ràpid i discret:

-Transport públic:

Bus al Marroc

En més d’una ocasió durant el meu recent viatge al Marroc, m’he trobat viatjant en un taxi en el que hi havia quatre persones assegudes als seients de darrera i quatre més als de davant (incloent el conductor). Aquesta situació és per a la majoria de nosaltres molt poc habitual, curiosa, i fins i tot un pèl divertida fins que t’hi has de passar vàries hores sense cap marge de moviment. En tot cas, espero que esteu d’acord en que la situació mereix una foto. Creieu que la resta de passatgers (incloent el conductor) em donarien mai permís per a fer una bona fotografia de la situació? Ni parlar-ne. És per això que totes les que tinc les vaig prendre des del seient de darrera, dissimulant i sense poder veure ben bé què feia. El mateix passa als busos. Vols prendre una foto amb els teus amics camí de Essaouira? Cap problema. Vols prendre una foto del precari estat dels busos més econòmics i la forma en que quotidianament la gent viatja en ells? Espera que l’home s’adormi i “roba-li” la foto.

-Botigues i comerços:

Carnisseria al Marroc

Tinc fotografies força maques de piles d’olives perfectament arrenglerades al mercat de Meknès. També de botigues de fils de seda, de dàtils, d’espècies, de souvenirs… Però en tinc molt poques de les botigues que cada dia visitava per comprar aigua fresca, fruits secs, o quelcom ràpid per fer passar la gana a l’hora de berenar. De nou, la quotidianitat d’aquests establiments jugava en contra meva, com si a Barcelona algú del Japó preguntés a la ferreteria del barri per fer una foto del local. Probablement uns dels establiments que més ens criden l’atenció siguin les carnisseries. No no tenen la carn en cambres frigorífiques i normalment les peces senceres dels animals estan penjades a la vista de tothom, a l’abast no només de mosques i vespes sinó també de la pols del carrer i el fum del trànsit de la ciutat. Tot un xoc comparat amb les precaucions que es prenen a les nostres carnisseries. En un parell d’ocasions vaig provar de prendre’n fotografies, però el propietari del local mai semblava estar massa disposat a deixar-me jugar amb les llums i ombres del lloc, per tal d’aconseguir el màxim detall de la desena de mosques que voltaven aquell xai penjat. La solució? Esperar a que l’home es girés a tallar un tros de carn, i ser més ràpid que ell en fer la foto i guardar de nou la càmera.

-Els McDonalds de Marroc:

McDonalds del Marroc

Desconec si és un terme popular o comú, però així és com s’hi van referir els que hi menjaven en una ocasió i em va agradar tant que en vaig adoptar el nom immediatament. En aquestes petites parades de menjar ràpid que hi ha a gairebé totes les ciutats, cadascú simplement tria entre els ingredients disponibles per a elaborar el seu entrepà. El preu està en funció del nombre d’ingredients i el tipus. Així, per exemple, un peixet fregit pot costar dos o tres dírhams, un ou dur un dírham i mig, i les olives verdes tallades només un. Al seu voltant acostumen a aplegar-se un bon nombre de gent que xerra i menja. També poden ser parades de sopa, cargols, fruita o llegums. La principal característica és que són llocs molt econòmics on menjar que acostumen a no estar estètica i higiènicament massa cuidats. Fer-ne fotos? Us prometo que ho vaig demanar en un munt d’ocasions, i el màxim que vaig aconseguir va ser permís per fer una foto molt tancada dels cargols sense mostrar la parada. A Rabat però em va semblar trobar l’ocasió ideal per “robar-ne” una foto, ja que hi havia una gran jardinera on seure discretament darrera d’un d’aquests ‘McDonalds del Marroc’. Resultat: Em van enxampar de seguida, la foto no val gran cosa i, a sobre, em va caure una bronca per fer-me l’espavilat.

Bus de la CTM al Marroc

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Quan un viatge sol, acostuma a tenir força moments per a reflexionar. En el trajecte de 6 hores en bus marroquí de ciutat a ciutat, assegut al costat d’algú amb qui pots intercanviar poc més d’un ‘Bon dia’, més val que permetis certes llicències a la teva ment. La qüestió és que l’altre dia em va semblar que aquí al Marroc la gent somriu poc. No és que el metro de Barcelona a les vuit del matí sigui una explosió d’alegria, però és que aquí costa Déu i ajuda arrencar a algú un somriure. Les condicions econòmiques generals del país de ben segur no deuen ajudar a que la gent vagi feliç pels carrers, però potser hi ha quelcom més. Recordo que en algun moment de la meva educació reglada (sento no poder ser més precís) es va comentar el fet de que executar físicament el gest de somriure provoca cert sentiment positiu en la persona. Immediatament ho vaig provar i, com a mínim en mi, va funcionar. Així que és quelcom que se m’ha quedat ben clavat a la memòria (no com el lloc i el moment en que la teoria va ser explicada). Seguint amb la teoria -que de debò sis hores de revolts donen per molt- potser un dels trets més característics del país i la cultura del nord d’Àfrica en general hi tingui quelcom a veure.

Aquí, cada vegada que un vol comprar qualsevol cosa ha de preguntar el preu i, molt probablement, després regatejar. Ja se sap que quan un ve al Marroc ha d’estar preparat per no acceptar el primer preu que li donen. Però què és el regateig sinó una discussió, una minúscula baralla per a establir el preu del que sigui. A vegades fins i tot acaben ofenent-se (o fent-se els ofesos) i fan grans gestos per donar a entendre que el preu que els has ofert és inacceptable, gairebé com una falta de respecte a la qualitat del producte o servei que ofereixen. M’aneu seguint? En totes aquestes petites i continuades interaccions diàries difícilment hi ha un somriure de per mig. En canvi, quan un va a una cafeteria de Copenhaguen i demana una tassa de cafè amb llet acompanyat d’una pasta danesa, normalment ja en sap el preu perquè acostuma a estar escrit en algun lloc del local. Així que si aquesta persona decideix tirar endavant i demanar el cafè, és que ja ha acceptat l’exageradament alt cost que aquest, molt probablement, tindrà. Un cop presa la decisió, pot demanar el cafè amb un somriure i ser atès amb amabilitat sense haver de discutir-ne per a res el preu (encara que clarament ho mereixi).

Bus de la CTM al Marroc

Doncs bé, aquesta setmana el ‘Columbia University’s Earth Institute’ ha fet públic el rànquing de 2013 dels països més feliços del món. Els primers? Sí, Dinamarca. El Marroc? En el número 99 d’una llista que tanca Togo en la posició 156 (Espanya és a la 38, entre Uruguai i la República Txeca). Ja se que probablement per fer l’estudi no s’hagi tingut en compte com s’estableix el preu d’un cafè o un te a la menta, però en tot cas m’ha anat de meravella per a confirmar la meva teoria.

Així que ja fa uns dies que he decidit somriure tant com pugui en el meu dia a dia aquí al Marroc. Entro a les botigues radiant, amb alegria. Quan em diuen el preu els intento regatejar tot somrient. No acaben de saber ben bé com encaixar-ho però tant se val. Alguns, pocs, fins i tot em tornen mig somriure quan marxo dient-los que el preu és massa alt i que no penso pagar-lo. Fins i tot els falsos guies que t’assalten al carrer, una de les situacions que més m’angoixen mentre visito una ciutat, tenen la seva ració d’alegria quant els dic amb un somriure que no vull els seus serveis i que prefereixo que, si us plau, em deixin en pau. Us ho garanteixo, requereix un xic d’esforç però funciona. I la prova és que quan enmig del tràfec de gent i animals de càrrega a les adoberies de pell de Fes, immers en una barreja de olors i esquitxades de líquids pudents i amb un guia al costat pressionant-me agressivament per a que visités la botiga en la que cobra comissió, vaig sucar la pota dreta en el que bàsicament eren excrements i orins d’ase, sense voler, se’m va escapar el riure.

Miquel del Roig a Gràcia - Isma Monfort

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

De l’Ametlla de Mar, tocant música des de l’adolescència i capaç de fer ballar tota una plaça amb ganes de gresca amb tan sols una guitarra i la seva veu. L’estiu de 2009 anava amunt i avall de Gràcia quan em sorprenia en trobar, en un carrer ben atapeït, una festassa de les que han fet mundialment populars les seves Festes Majors. El que no m’esperava és que a l’escenari només hi hagués un petit home armat amb la seva guitarra espanyola enllaçant èxits populars de tot tipus, molts d’ells versionats. Per descomptat, ens hi vam quedar. En el repertori de Miquel del Roig hi ha absolutament de tot i cap de les cançons triades duren més de mig minut. La seva principal virtut és la capacitat d’enllaçar temes en una sola peça que pot arribar a durar gairebé mitja hora. Talment com un Dj, però amb música i veu en directe. Pot cantar ‘La Macarena’ o alguna dels Beatles, però també repassa els èxits del rock català, les cançons més tradicionals de la terra, el Virolai i, per descomptat, la seva cançó insígnia: ‘La Farola’.

Aquest any ha tornat a les Festes de Gràcia i el concert va començar tard, molt tard. Potser per esperar que acabés el partit del Barça, coses que passen. A l’inici la Plaça de la Vila no era del tot plena però es va omplir. Alguns escoltaven estranyats algunes de les seves primeres cançons versionant temes tradicionals, en els que hi cola lletres de crítica política i social de les que pocs se n’escapen. Però després del les intervencions populars amb versets fets a mida a ritme del ‘Garrotí i Garrotà‘, ja va valdre tot. L’home sembla incansable i un diria que no se li acaba mai el repertori. Només la limitació horària imposada per l’Ajuntament de Barcelona el va fer parar a un quart de tres de la matinada després d’una hora i mitja de festa continuada. És ben sabut que és capaç de fer concerts de més de dues hores i, durant els mesos d’estiu, en fa gairebé un al dia. Per la senzillesa, efectivitat, economia de mitjans… no hi ha cantautor més rendible. Em pregunto jo, no se’l podria subvencionar per anar aixecant la moral del país?

Miquel del Roig a Gràcia - Isma Monfort

A més a més, en Miquel del Roig va aconseguir una fita a la que pocs aspiren: omplir una plaça de Gràcia sense pràcticament cap ‘guiri’. I si n’hi havia algun estaria ben perdut. Un ambient d’agrair després d’haver vist enguany algunes escenes poc agradables amb turistes molt passats de voltes, probablement seduïts per les descripcions exagerades d’algunes guies de viatge que qualifiquen aquestes festes de boges i descontrolades. La millor manera doncs de posar fi a les Festes de Gràcia de 2013, que deixa amb ganes de continuar la setmana que ve amb les menys atapeïdes del barri de Sants.

Cabo_de_Gata_Almeria_Spain_01

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Aquest juliol he tingut ocasió de passar ni més ni menys que 60 hores (dos dies i mig) al parc natural de Cabo de Gata del sud-est de la península, concretament a la província andalusa d’Almeria. L’excusa no era altra que anar-hi a cercar algunes de les localitzacions que es van utilitzar per a filmar la tercera pel·lícula de la saga d’Indiana Jones, després d’assistir a la primera convenció sobre la saga a la ciutat d’Úbeda. D’entrada les expectatives eren força altes, sobretot a causa de les reaccions facials dels qui s’assabentaven que tenia intenció d’anar-hi. Tot i el baix nivell informatiu que vaig experimentar en cercar alguns detalls del parc a les pàgines web oficials del mateix (correus electrònics sense contestar, falta d’informació concreta i clara, confusió a l’hora de saber quina és la pàgina correcte, telèfons que ningú respon) tenia força ganes de veure per mi mateix l’espai natural que tanta gent tria cada any per passar-hi les vacances.

Arribar per Las Salinas no va ser la millor benvinguda. Una lleugera boirina feta de pura xafogor cobria tot el litoral carregat de cotxes aparcats i banyistes desafiant les altes temperatures. A l’estiu, a Cabo de Gata, hi fa calor, molta calor. A partir de les 11 del matí i fins que el sol no començava a amagar-se darrera les muntanyes, m’havia de dedicar a esquivar qualsevol raig de sol si no volia acabar com una taca al paviment. No entenc com tanta gent omplia les platges del petit poble de San José, deu ser que estem fets d’una pasta diferent. Jo m’esperava trobar les instal·lacions pròpies d’un parc natural, però en arribar em vaig trobar tancades totes les oficines d’informació i resulta que els senzills mapes de la zona costaven dos euros la peça. A aquest nivell, qualsevol comparació amb els Parcs Nacionals dels EUA resultava ridícula i odiosa, però gairebé inevitable. Quedava clar que m’havia d’adaptar ràpid a la nova situació i un bon amic m’havia recomanat que passés pel ‘Bar de Jo’.

El bar és un conjunt de barraques en mig del parc natural en el que cada dia d’estiu, des de fa vint anys, es serveixen cerveses i copes fins a les sis de la matinada acompanyades de música rock, a vegades fins i tot en directe. Però això no és el més important. La qüestió és que la recomanació em va obligar a parar a l’única gasolinera de la zona per preguntar a “La Pili” per la direcció del bar. La rossa (diria que tenyida) carregada d’energia i amb aspecte d’haver-ne viscut unes quantes sabia perfectament on era el bar, però va preferir presentar-me una amiga seva que hi treballava i que en aquell moment es dirigia cap a la zona. Més tard sabria que l’amabilitat de “La Pili” era tota una raresa entre els treballadors de la zona, per desgràcia en aquell moment no en vaig ser suficientment conscient com per agrair-l’hi com es mereixia. Però la seva amiga no només ens va explicar com arribar al ‘Bar de Jo’, sinó que ens va mostrar una bona i tranquil·la cala on passar la nit a l’autocaravana amb la que ens movíem.

El mèrit era doble. Per una banda l’acampada lliure està prohibida a tot el parc natural, per l’altra els qui van en autocaravana o furgonetes tendeixen a aplegar-se a les zones més segures i populars creant petits càmpings improvisats que es munten i desmunten cada nit en un intent d’esquivar la prohibició (i les tarifes dels càmpings legals). Però nosaltres vam estar pràcticament sols i, per descomptat, a primera línia de mar. Sincerament m’hagués agradat tenir una visió més romàntica de la vida per a gaudir de la sortida del sol banyant-me nu en les aigües d’aquella tranquil·la cala. Però realment no tenia ganes de passar-me la resta del dia amb el cos impregnat de sal marina i al llit s’hi estava molt bé fins ben bé les vuit o nou del matí, moment en que el sol ja començava a escalfar de valent i calia començar a pensar de nou en marxar a cercar una zona d’ombra on passar la resta del dia.

10b

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

La setmana passada en Jose Santos ens parlava del ‘Pastafarisme’, una “religió” creada quasi del no res i que deu bona part de la seva existència (i relatiu èxit) a la xarxa de xarxes. Per descomptat aquest no és pas l’únic moviment que s’ha originat gràcies a internet i, últimament, n’hi ha un parell que com més va, més m’agraden. El primer he de reconèixer que és molt recent (fet que pot entrar en contradicció amb el seu primer punt) però, en el fons, no és més que un recull de bones pràctiques per millorar l’experiència de navegar per internet. Com no podia ser d’altre manera, ve en forma de llista de deu punts:

Manifest per a gaudir de la web:

1.No busquis només el més nou. Cerca contingut atemporal.
2.Passa més temps aprenent, que no pas ensenyant o predicant.
3.Paga a la gent amb talent directament, no mirant els anuncis.
4.Coneix a la gent en persona tant com el teu temps et permeti.
5.Acredita els teus descobriments i, encara més, als seus creadors.
6.Fes-te’n ressò i remescla, no regurgitis.
7.Comprova les teves dades. Qüestiona les afirmacions provocatives. Cerca l’empatia.
8.Els correus electrònics són com la sal. És crítica, però pot destruir un bon menjar si s’usa en excés.
9.Llegeix menys, però amb més interès i reflexió.
10.Evita el periodisme que viu del número de pàgines vistes.

(‘Enjoying the Web Manifesto‘, de Len Kendall)

Especialment interessant em sembla l’últim punt. Tinc la sensació que els titulars de les notícies, especialment si ens els trobem a xarxes socials, cada vegada informen menys. Sembla que el seu objectiu no és altre que forçar-nos a clicar l’enllaç per visitar la seva pàgina web. A mi però, em produeix l’efecte contrari. Ja m’han enganyat prou vegades. A més, ja fa temps que va quedant clar que el futur de la premsa passa pel contingut de pagament a base de subscripcions, i no pas per la publicitat on-line que ens puguin col·locar a la web. No crec que el que ens animi a pagar sigui l’enginy de qui escriu els missatges al Twitter, amb titulars insinuants que no s’adiuen amb la notícia final. Més aviat ens animarem a pagar per contingut de qualitat i honest, documentat i, si pot ser, fet des de la independència.

L’altre moviment a destacar ve de més lluny, i per desgràcia no té forma de llista de deu punts. De fet la seva definició més precisa i comú parla del que no és. És el ‘Moviment per a una web lenta’, quelcom que no té res a veure amb la velocitat de la connexió amb la que accedim a la xarxa. Al juny de 2012 Jack Cheng escrivia això al seu blog sobre ‘La Web Ràpida’:

És la web fora de control. És el “oh Déu meu hi ha tantes coses que no puc seguir el ritme de la web”. És comprovar la web dues dotzenes de vegades al dia. És anar d’un extrem a l’altre de la web. És la web dissenyada per atraure els nostres trets intel·lectuals més bàsics, la sal, el sucre i el greix dels continguts de la web. És la web de mesurar ràpid i sense precisió. És la web de crear una destinació per a milers de milions de persones. La web de “tens dues-centes vint-i-sis noves actualitzacions. La de estigues atent o estàs perdut. Clicka’m. Agrada’m. Twitteja’m. Comparteix-me. ‘La Web Ràpida’ demanda que facis coses i que les facis ara. ‘La Web Ràpida’ és un país de les meravelles cruel de coses molt brillants.

‘La Web Lenta’ és justament el contrari a això, i em sembla genial. Em sembla genial estar enllaçant ara un contingut de fa un any, que en el fons fa referència a un concepte anterior, que ja va ser mencionat al juny de 2010. Em sembla molt bona idea deixar de donar prioritat a les permanents actualitzacions i notificacions vàries que les noves tecnologies ens proporcionen. Estic d’acord en crear contingut destinant-hi temps suficient com per a estar-ne satisfet. També n’hi ha que es passen, es clar, amb propostes que des del meu punt de vista es carreguen algunes de les millors possibilitats de la web. Com de costum, en l’equilibri sempre està la virtut. Crec que puc dir sense por a equivocar-me que aquest blog que llegeixes ara forma part de ‘La Web Lenta’, a vegades massa i tot. Potser un altre dia hi haurà temps per a parlar d’altres iniciatives de la xarxa, com per exemple la del ‘Moviment per l’Extinció Voluntària de la Raça Humana‘. Sí, és real. Però és tant real com pacífic i minoritari, així que de moment no cal patir. No hi ha pressa.

Imatge: Paul Jarvis per a Unsplash.com
Demano disculpes per possibles errors en les traduccions, he triat les expressions que he considerat més encertades.