Contra el agilipollamiento
06/02/2013
JOSE A SANTOS – ARTE Y CULTURA
Una verdad de la buena
La política me apesta. El tufo a mierda que desprende semejante actividad humana me trepana la pituitaria y me atonta. Y los culpables de ello son la turba de analfabetos suprafuncionales que se han apoderado de lo que se había descrito como el arte de servir al pueblo. Algo que no han conseguido solos: lo han hecho gracias al beneplácito de todos nosotros y al respaldo de una claca de infectas y agradecidas cucarachas alimentadas por la misma mierda que a mi me bloquea el intelecto.
Por suerte o por desgracia el agilipollamiento – el personal y el colectivo – no es completo. Aun puedo escribir esto. Aun puedes leerlo. Y es posible que compartas lo que digo, si no en forma, al menos en contenido:
Tremonti, la Divina Comedia y la alimentación italiana
Se le atribuye al ministro de Economía y Finanzas italiano del último gobierno de Berlusconi, Giulio Tremonti, la frase “Di cultura non si vive, vado alla buvette a farmi un panino alla cultura, e comincio dalla Divina Commedia” para defender los recortes en cultura. Al final, entre 2010 y 2012 redujo en 280 millones de euros los fondos destinados a cultura.
Tremonti empezó socialista, se hizo berlusconiano y acabó fundando su partido ultraliberal. Tremonti es suprafuncional.
A José Ignacio Wert, el actual ministro de Educación, Cultura y Deportes, parece que le gusta que le den caña y para disfrute de su descomunal ego, no duda en vaciar de contenido las carteras de sus tres ministerios a cañonazos de boutades: como la de que “más inversión no hace mejores alumnos” o la de que, a falta de dinero, la industria cultural ha de adoptar “un estado más positivo e imaginativo”.
Wert dejó de militar en Izquierda Democrática un año antes que se firmara la Constitución, pasó a ser de la UCD y le dieron un trabajo en el CIS y en el Consejo Asesor de RTVE, luego pasó a Coalición Popular y a fundar Demoscopia, a ser presidente de Sofres, y a tener distintos cargos dentro de la cúpula del BBVA. Hoy es tertulianoministro por el PP. Wert es un analfabeto suprafuncional.
Wert y Tremonti comparten la idea de que el arte no se come; que el arte no sirve para mucho.
Cuando confiamos en que nos gobierne gente que piensa así, estamos dando nuestra confianza a personas que ven en el artista un enemigo a exterminar. Porque estos políticos saben que el arte es la única expresión del intelecto que nos diferencia del resto de seres vivos; el ejemplo de que pensamos, razonamos y creamos porque pensamos, razonamos y creamos.
Es por esto que se reduce la inversión en educación, en cultura. No comeremos la celulosa en la que se imprime la Divina Commedia pero si que oleremos el estiércol de los cerdos de la granja. Hasta que se nos reviente la pituitaria.
Sexe i revolució a la Grècia moderna
12/10/2011
8.000 milions d’euros és el darrer tram d’una primera ajuda econòmica que la UE ha aceptat prestar aquesta setmana a Grècia. A canvi, l’estat helènic podrà pagar una molt petita part del seu deute i ofegar – una mica més – als seus ciutadans amb les retallades. Ho he vist de prop: des d’Atenes. He tingut dues oportunitats – amb seient a primera fila – per assistir a la destrucció econòmica d’un país. Però al final: res. El corralito grec es resisteix a fer acte de presència però, a canvi, la paciència dels seus ciutadans ha desaparegut: alguns més cabrejats que indignats; la resta… més resignada que vençuda. Això sí, els grecs s’ho prenen amb humor i hi ha qui diu sentir-se com la puta enganyada i mal pagada de la zona euro.
Un senzill programa electoral grec per enfrontar la crisi
- ¿Tú ves crisis? No hay crisis.
Qui m’ho pregunta ho fa en un castellà més que perfecte. És un jove grec d’uns vint-i-pocs que ha viscut a Madrid. Aquí, a Atenes, és un dels components de CivilAthens, una plataforma d’artistes urbans de la ciutat. Sembla que viu al marge del que li passa a l’economia del seu país. Somriu feliç. Ell i un altre jove m’han vist amb una càmera de televisió al centre de la capital i s’han aturat a xerrar amb mi.
Li dic que estem al barri de Plaka – molt comercial, als peus de l’Acròpolis i a prop de la plaça Syntagma, al centre de la capital – i que entre tants H&M, Zara, GAP i Starbucks, costa de veure la crisi. Ell diu que nosaltres, els mitjans de comunicació, exagerem les coses. Si. En part té raó… Aquestes coses no es poden negar: per definició la noticia sempre és una singularitat ENORME de la realitat.
Mentrestant l’altre noi del mateix col·lectiu, armat amb una càmera, em fa fotografies: sembla que formaré part d’un projecte d’street art. Em faran un pòster i em penjaran al mateix barri pijo de Plaka on som.
- Con FoA Project 2011 queremos ponerle cara a la gente que hay en Atenas. Llenar las calles. Cualquier persona. Todas las personas.
Els 100×180 cm de fama anònima de FoA Project 2011
L’acció de Civil Athens, tot i el seu No-posicionament davant la crisi del seu país, no estarà buida de crítica política quan se “celebri” la sisena vaga general grega aquest any: Aleshores, els carrers d’Atenes tornaran a omplir-se d’una massa cabrejada. Però aquesta vegada – a banda d’antidisturbis i periodistes d’arreu del món – hi haurà observadors anònims a les parets dels edificis del centre i a les persianes de molts comerços: persones d’un poble que s’aixeca i protesta sense que hi hagi un líder físic. Cares de ningú – potser la meva també – rostres de indignados i d’anonymous.
Perquè no ho oblidem: abans que el moviment del 15M o la primavera egípcia, a la tardor del 2008 ja hi havia revoltes de joves indignats al centre d’Atenes contra la crisi financera internacional. Va ser aleshores, el 2008 a Grècia, on va començar a germinar la llavor d’aquests joves indignats hiperformats i hiperinformats; connectats per Internet, però precaritzats per la societat; que defineix l’antropòleg Carles Feixa com els millor preparats per viure una futura possible democracia que ell anomena replicant: un sistema on la política deixarà de ser delegativa – amb polítics professionals escollits per la ciutadania – per esdevenir una democràcia més participativa per a la població: la democràcia real. Un canvi de paradigma que es reclama avui a tot el món, però que els partits es neguen a acceptar.