EL RETROBAMENT

16/10/2013

NÚRIA PERAIRE – LA VIDA EN ‘KIWI’

la foto bornMercat del Born, Barcelona. 11 d’octubre de 2013.

Estar un any fora en un país preciós no té preu. Però què bonic tornar a casa i adonar-me que he trobat a faltar més coses de les que em pensava. Aquí va la llista, perquè no està malament que us les recordi!

1. La sobrassada. Sí, senyor. Potser no és un aliment de la dieta habitual, però que bona és una bona sobrassada.

2. El croissant de xocolata per dins. Mira que hi ha bona pastisseria a Nova Zelanda (què dir del deliciós cinnamon roll), però no vaig trobar bons croisants i menys amb xocolata PER DINS. Mai més diré que no a un croissant de xocolata.

3. Caminar, caminar i caminar. Passejar, passejar i passejar. És molt curiós viure en un país on no existeix el concepte passejar. Si se surt al carrer sempre és per anar a algun lloc. Se surt en cotxe i s’aparca al davant mateix de la destinació. A Auckland no se surt a fer un tomb. Ara vaig caminant a tot arreu. Mira que un dia no m’agafi per anar caminat de Vilanova a Barcelona.

4. Veure Barcelona. Barcelona es una ciutat bonica. Pareu i mireu-la. Després agafeu el tren (el cotxe no cal perquè ja m’he adonat que el peatge de la C-32 al Garraf està hipercar. Això no ho he trobat gens a faltar, of course) i veniu fins a Vilanova. Mireu-la també. La plaça de la Vila, el passeig al costat del mar i la Geltrú.

5. Aquí passen coses!! Mires el diari, el Time Out, diferents entitats noves que estic descobrint i cada dia podries anar a algun lloc on s’ha organitzat alguna cosa. Per fi una mica d’activitat! I el millor de tot es que encara fa caloreta. Pensava que arribaria amb el temps just per dir adéu a l’estiu, però s’ha esperat a marxar.

Roda el món i torna al Born.

Les 7 diferències

07/11/2012

NÚRIA PERAIRE – LA VIDA EN ‘KIWI’

Primera. T’acomiades de la família i dels amics. Deixes la feina, el pis, la bici. Canvies de país, de continent, d’hemisferi. I quan entres a la que serà casa teva se’t passen tots els mals. A Auckland la majoria de la població viu en casetes, amb jardí. En barris tranquils. Des de casa nostra és impossible sentir el soroll del trànsit. Les plantes sempre estan boniques perquè no depenen de mi. El temps s’encarrega de regar-les i donar-los la llum que necessiten. Cases i jardins fan d’Auckland una ciutat molt extensa, pel que la densitat de població és molt baixa. Hi vivim 1.200 hab /km2. A Barcelona la densitat ronda els 16.000 hab/km2. I si tothom té el seu espai, els cotxes també. Pots aparcar a la porta de la majoria de llocs on has d’anar i la contaminació és imperceptible.

Segona. Messi, Cristiano, Guardiola, Xavi. El Mundo Deportivo, Sport, AS. Aquí no tenen res a fer. El futbol no interessa. El que importa és el rugby. L’esport nacional per excel·lència. I tot i que és cosa sèria, la proporció entre el temps i l’espai que se li dedica és raonable. No hi ha no sé quants partits en una sola setmana.

Tercera. Els supermercats són el paradís per a qui li agradi la pastisseria. I a qui no li agradi fer pastissos, aviat hi caurà. Tot està perfectament col·locat en un dels passadissos. Bicarbonat sòdic, sucre llustre, paper per recobrir els motlles…. Busca una recepta i per més estranys que semblin els ingredients segur que els trobaràs fàcilment. Per això es diuen SUPERmarket.

Quarta. La regulació sobre tot el que tingui a veure amb els focs artificials és molt estricta. Fins la més petita vengala només es pot comprar durant un cap de setmana a l’any. Coincideix amb el 5 de novembre, quan es recorda el mateix dia de 1605 en què un grup liderat per Guy Fawkes volia fer explotar el Parlament anglès. Van ser descoberts i Fawkes va ser cremat a la foguera. De la foguera, el foc i del foc els focs artificials.

Cinquena. “Gràcies” és la paraula que més sento de bon matí. Un cop puges a l’autobús, cada vegada que algú baixa a la seva parada li dóna les gràcies al conductor per haver-lo portat fins allà. Per més que ho sento, no m’ho crec. El dia que torni a Barcelona i per costum, un cop baixi de l’autobús, cridi “Gràcies” no sé pas que pensaran de mi.

Sisena. A Nova Zelanda no hi viu gaire gent. No arriben als 5 milions de persones. O sigui que no hi passa gran cosa. Els informatius són de l’estil dels de TV3 a l’estiu: un tema important i la resta per omplir. I així tot l’any fins que detenen al senyor de Megauload o fins que Peter Jackson estrena una nova pel.lícula.

Setena. La natura és desbordant i impactant. La vida urbana pobre. El millor que es pot fer els caps de setmana és marxar de la ciutat. Passejar per la platja de The piano o pujar una de les muntanyes de The Lord of the Rings. Gaudir de la natura com si fos el teu gran tresor.

One Tree Hill

17/10/2012

NÚRIA PERAIRE-LA VIDA EN ‘KIWI’

Do androids dream of electric sheeps? I don’t know. Però el que sí sé és que els habitants de Nova Zelanda segur que somien en ovelles, siguin elèctriques o animals, tan si els costa de dormir com si no. Aquí les ovelles estan per tot arreu. Fins i tot dins els parcs urbans. Bé, a Auckand, més que parcs es tracta de volcans urbans. La ciutat d’Auckland està construïda sobre una cinquantena de volcans, coberts per una extensa moqueta de gespa verda, un verd molt intens alimentat per les llegueres pluges diàries.

Un d’aquest volcans sobre el que s’ha delimitat un parc urbà és One Tree Hill, que alhora és un símbol de l’enemistat entre maoris i colonitzadors.

El 1852, quan Auckland ja era una colònia anglesa, es diu que un dels colons va pujar fins a la cima de One Tree Hill i va talar l’arbre que hi havia al cap de munt de tot, un arbre típic de la flora de Nova Zelanda, es diu que era una totara, un arbre sagrat de la comunitat maorí. Uns anys més tard, el 1870, els colons el van voler replantar, però no van tenir en compte l’espècie de arbre que era i van decidir plantar un pi. Finalment en van plantar tres. Ja no en queda cap. Un va morir del que vindria a ser una mort natural, no es va adaptar al medi. Els altres dos van ser tallats per maories que es van prendre com un insult que la replantació es fes amb pins i no amb algun arbre autòcton. L’any 2000 es va talar l’últim dels tres, es va fer amb una serra elèctrica. Aleshores el One Tree Hill va passar a ser el None Tree Hill.

Un cop desapareguts tots els arbres, el govern no s’ha atrevit a replantar-los. Aquí es tracta amb molta delicadesa tot el que té a veure amb la conciliació nacional, perquè, de fet, mai hi ha hagut un procés d’independència. Hi ha dues comunitats que viuen sense gaires interaccions: la kiwi (els hereus dels colonitzadors) i els maories. Viuen en un equilibri, de moment, bastant bo que permet que hi hagi pau tot i que els maoris segueixen reclamant compensacions pel patiment que va suposar la colonització, i tot i que alguns kiwis creuen que ja se’ls ha compensat sobradament i que ells, tot i ser hereus dels colonitzadors, ja no estan en deute amb els maoris. De fer, no fa gaires anys el govern va aprovar per llei que als maoris se’ls tornessin parcel·les de terra a la costa.

A l’espera de decidir què és fa amb One Tree Hill i els arbres, de moment el que hi ha és un obelisc. Fa dos anys el govern i la comunitat maorí van arribar a un acord que encara no s’ha fet realitat. Ni un, ni dos, ni tres, ni cinc. Es plantaran nou arbres, sis d’una espècie autòctona i tres de l’espècie totara.

Mentrestant les ovelles continuen pasturant tan tranquil·les.