Us podria dir que tot estava preparat des d’abans d’agafar l’avió a El Prat en direcció als Estats Units. Vist amb perspectiva, us podria dir que vaig planificar la ruta pensant només en aquest dia i en les dates de les primàries republicanes de Carolina del Sud. Però no, no seria cert. Va ser pura casualitat. No hi va haver absolutament cap motiu per al qual vaig decidir visitar l’estat de Kentucky la primera setmana de maig. O potser sí, potser és una d’aquelles coses que el subconscient et fa d’amagat per tu sense que te n’adonis. Un preciós regal pacientment embolicat i guardat fins el dia en que el vaig obrir al ‘Vagabond Cafe’ de Wichita. Just a dos dies de tancar el procés d’acreditacions de premsa, vaig saber que el meu pas per Kentucky coincidiria en en temps i espai amb el mític ‘Kentucky Derby’ a Louisville.
Pel poc que havia llegit sobre l’esdeveniment m’esperaven un parell de dies de bogeria enmig de lo milloret de cada casa. De fet el text pràcticament no feia referència a les curses de cavalls, teòricament el principal atractiu dels dies del ‘Derby’. Passar-se per les instal·lacions del ‘Churchill Downs’ amb un parell de dies d’antelació no semblava mala idea. Aquí dissabte és el gran dia i el divendres serveix per escalfar motors amb curses de menor prestigi, però sembla ser que el dijous també fan festa grossa. Tota l’àrea estava ja senyalitzada i agents de policia dirigien el trànsit per evitar embussos majors. ‘Vinc a buscar els passis de premsa!’. L’home no tenia ni idea del que li cridava des del meu ‘PT Cruiser’. De fet ningú semblava saber on era la maleïda oficina de premsa i, a més, sense cap document que m’acredités no hi havia manera de que em prenguessin seriosament. Per sort, dir que ets de Barcelona aquí acostuma a ajudar. Sobretot si qui controla el pàrquing reservat més proper a la porta d’entrada és un jove negre amb ‘rastes’ que es va passar un any estudiant al sud d’Espanya: ‘Aparca aquí tío, entra y ya la buscas tú mismo’. Dit i fet.

Era a dins, sí, però sense saber on anar. L’espai és força caòtic, una sèrie d’edificis situats al lateral de la pista sense massa ordre aparent. Tot i ser un dia menor hi havia força moviment de gent i per tant no em va costar massa trobar un fotògraf professional a qui preguntar per la gent de premsa. L’encarregada de la sala auxiliar per a fotògrafs, una bona dona d’uns 60 anys, em va acompanyar finalment fins a la sisena planta de l’edifici del ‘club’. Allà, dins d’una garita a la sala de premsa principal, hi havia la gent que facilitava els passis. Mentre encara em preguntava si tothom qui s’havia acreditat havia hagut de passar per aquesta espècie de gimcana, algú m’allargava un sobre marró amb el meu nom escrit. Les credencials, un passi de pàrquing i un programa oficial del ‘Kentucky Derby’ eren dins. Ara ja era real.
La assolellada i calorosa jornada de divendres, me la vaig prendre com un entrenament per al gran dia. La zona del ‘club’, la sala de premsa principal i la pista estaven totalment prohibides; això ja m’ho havien deixat ben clar. Així que seguint els consells del text -escrit ara fa més de 40 anys per Hunter S. Thompson- vaig començar per la sala auxiliar dels fotògrafs. Allí una sèrie de petites taules separades per mampares servien de base als centenars de professionals encarregats de prendre imatges de l’esdeveniment. Jo no tenia reservada cap de les taules, ni falta que em feia. Em vaig limitar a agafar el full amb els horaris del dia i, sobretot, a localitzar la secció de begudes del bufet lliure. En situacions com aquestes mantenir una bona hidratació és bàsic. Si alguna cosa havia après cobrint alguns grans premis al circuit de Montmeló, és que la clau sempre és saber trobar l’equilibri adequat entre líquid, cafeïna i sucre. Una Pepsi amb xarop de blat de moro alt en fructosa serviria per començar amb bon peu en direcció, per primera vegada, a la pista i la resta d’instal·lacions.

El dia del ‘Derby’ el truc del pàrquing ja no va funcionar, de fet ni em van deixar acostar-me a la zona del meu amic ‘rastafari’. Per força vaig haver d’aparcar a l’estadi de futbol americà de la universitat de Louisville, a més d’una milla en direcció est. Pel camí els veïns de la zona temptaven a tothom amb cartells de cartró: ‘Pàrquing 15$’, ‘Aparca aquí per 20$ i et deixem utilitzar els lavabos de casa’. Ni de broma pensava deixar el meu cotxe al pati del darrera de la casa d’algun d’aquests aprofitats, i ni molt menys entrar al seu lavabo! En total em va costar una mitja hora arribar des del pàrquing de premsa a la porta número deu, on ens va deixar el típic bus escolar de color groc que feia de llançadora fins al ‘Churchil Downs’. Un cop dins, evidentment, vaig anar directe cap a la sala auxiliar de fotògrafs per tal d’assegurar-me que tot seguia al seu lloc, i per fer-me amb un full d’horaris. El ‘Kentucky Derby’, l’onzena carrera del dia, estava programada per a les 6:24pm. Tenia temps de sobres.
Només eren dos quarts d’onze del matí però aquella gent ja feia estona que havia començat a beure ‘Mint Juleps”, la beguda tradicional del ‘Derby’ a base de bourbon, aigua, sucre i menta. A tot arreu hi ha venedors ambulants que n’ofereixen a 11 dòlars el got, i a la gent no li costa gaire deixar-se convèncer. En el fons les curses de cavalls només són una excusa. Aquí el realment important és veure i deixar-se veure, i cal dir que elles realment aconsegueixen atraure mirades. Barrets impossibles de mida desproporcionada a conjunt amb vestits de gala i sabates de tacó d’agulla. Tot un espectacle. Ells, en general, són més modestos. Però tal i com passa a la majoria de les bodes, a mitja tarda bona part d’aquest ‘glamour’ hauria desaparegut a conseqüència de la calor, el cansament i la ingesta continuada de begudes alcohòliques. Calia doncs aprofitar que encara estaven prou frescos per prendre algunes fotos de rostres, rostres de la gent del sud que per un dia s’engalanaven per celebrar el seu particular estil de vida tranquil entre cavalls, música country, cervesa barata, i diumenges a missa.

Les repetides visites a la sala auxiliar per a fotògrafs havien de ser sempre breus. La dona que m’havia acompanyat el primer dia fins a la sisena planta no desaprofitava cap ocasió per assegurar-se que tot m’anava bé, i la seva taula estava situada de camí als lavabos. A cada viatge se m’apareixia amb algun full de premsa nou amb informacions ‘que no em volia perdre’, informacions que ‘necessitava saber’. Ja no sabia com fer-li entendre que l’aspecte esportiu de la cita era tant important per a mi com per als milers de persones concentrades a l”infield’, la meva propera destinació després d’assegurar-me haver satisfet totes les necessitats fisiològiques i nutricionals del meu cos. Quan vas a l”infield’ cal anar preparat per a tot. De fet fins i tot em va semblar convenient canviar l’òptica de la càmera de fotos. Hi ha ocasions en que saps que el 50mm fix és l’adequat, sense possibilitat d’amagar-me darrera un zoom potent ni la comoditat de tirar de gran angular que et faciliti la feina bruta. Sens dubte l’òptica perfecte pel que em trobaria a la part interior de la pista.

La baixada al túnel que creua la pista fins a l”infield’, és la porta d’entrada a la decadència i la falta de sentit del ridícul. A l’altre banda, milers de persones de tota mena s’estan muntant el seu ‘derby’ particular sobre una gespa que amb el pas de les hores es converteix en fang. Tothom és lliure d’instal·lar carpes i butaques, així com de portar menjar i begudes. Begudes sense alcohol, per descomptat, que la organització no és tant estúpida com per deixar-se perdre una de les principals fonts d’ingressos de la jornada. Molts s’estan a la gespa, altres fan llargues cues per apostar a la següent carrera i alguns a les tres de la tarda ja dormen la mona. Ben pocs poden veure el que passa a les curses a través de les tres línies de reixes de separació fins la pista. Els cavalls passen tant ràpid que és millor estar pendent de les pantalles gegants per saber el guanyador, encara que calguin prismàtics per fer-ho. Les piles de bosses de gel desfent-se al sol són la metàfora perfecte pels militars uniformats que controlen al personal. Aquí les pameles ‘glamouroses’ es barregen amb barrets mexicans i Djs que punxen a tot volum des de la part de darrera d’un camió. Si a algun lloc he de fer una aposta per a la carrera principal és aquí. Dos dòlars per al cavall n15, anomenat ‘Gemologist’, seran un bon souvenir.

S’acosta l’hora del ‘Derby’ i cal pensar des d’on el veuré. El moment de l’himne nacional m’enxampa a la sala auxiliar de fotògrafs, en la que tots els assistents es posen dempeus per retre-li homenatge. Jo faig el mateix, no vull malentesos. Però aprofitant el moment de calma prenc la decisió, i així que acaba l’himne surto en direcció a la porta número 10. Allà les grades estan situades al primer revolt, amb vistes prou decents per fer algunes fotografies, i és la més propera al bus de premsa que m’ha de tornar al pàrquing. Després de la cursa principal ja res importarà. Tothom voldrà marxar alhora, i tot l’alcohol ingerit no afavorirà la seva agilitat. Tenir un bon pla d’escapada és, de ben segur, més important que trobar un bon lloc des d’on veure el que passa a la pista.
A partir d’aquí tot passa molt ràpid. Les grades estan plenes a vessar, i els passadissos i escales també. Jo no tinc lloc reservat així que em cal trobar un lloc al què enfilar-me en l’últim moment sorprenent a tothom. Si ho faig abans em faran fora a crits per estar obstaculitzant la visió d’algú que ha pagat centenars de dòlars per ser allà, i aquesta gent no és especialment coneguda per la seva amabilitat. En un dels compartiments reservats, sorprenentment, hi ha un parell de cadires plegables que ningú utilitza. Perfecte. Quan tot és a segons de començar, faig veure que demano permís amb la mirada mentre ja m’hi estic enfilant. Foto, foto, foto. Em giro cap a la grada. Foto, foto, foto. Torno la mirada a la pista, que als cavalls només els calen dos minuts per completar els dos quilòmetres de cursa. Més fotografies. Ningú sap ben bé qui ha guanyat però tothom està excitat. Més tard sabré que alguns l’havien encertat, però per descomptat el meu cavall no estava entre els tres primers. Mentre encara duren els crits i les abraçades jo ja estic enfilant el passadís de sortida sense mirar enrere. El ‘Kentucky Derby’ de 2012, per mi, ja és història.

Al matí següent l’edició de diumenge del ‘Courrier-Journal’ informaria a les seves pàgines sobre el rècord absolut d’assistència, 165.307 persones. També d’un cos sense vida trobat als estables. Però abans no se sabessin els detalls de la mort, un descapotable blau ja volava en direcció sud a través del trànsit d’una ciutat insòlitament buida.
—————————————————-
+fotos:
-Kentucky Oaks (dia previ al Kentucky Derby)
-Kentucky Derby
—————————————————-