Abofetear a un papa
20/03/2013
JOSE A SANTOS – ARTE Y CULTURA
El Vaticano muy muy muy filtrado.
En los 20 minutos que suceden entre la fumata blanca y el momento en el que se anuncia quién es el nuevo papa desde el balcón de la Santa Sede.
En el interior de una cafetería de la Vía Conciliazione, en el Vaticano. Ese es el sitio y esa es la hora. Conozcamos a los protagonistas:
Está el periodista – enviado especial por su cadena de televisión – sentado en una mesa. Y aparece el cardenal. No un cardenal cualquiera: el cardenal que ha salido del Cónclave y que pide un cortado (en verdad digamos que pide un espresso macchiato). En el exterior la calle es un torrente de gente que se dirige a San Pedro. Quieren saber quién será el nuevo papa. Y el cardenal, un auténtico outsider de la curia romana, eructa entre sorbo y sorbo “es Bergoglio”.
Dilema: ¿Qué debe hacer el periodista? Se dirige pitando al punto de directo de la televisión para la que trabaja y avisa en el aire para sus espectadores que, en breves momentos, desde ese balcón que tiene a sus espaldas, se pronunciará el nombre de Bergoglio como el del nuevo Papa de la Iglesia Católica Apostólica y Romana. ¡Vaya primicia! O se queda sentado. Llama a su familia. Pregunta qué tal han cenado los niños. Habla del tiempo. Que en Roma no para de llove; que las jornadas son largas y que hace frío; “que, por cierto cariño, si pones la tele verás la Plaza del Vaticano repleta de gente que espera al papa – al nuevo – que será Bergoglio…” O ni eso. Quizá el periodista no deba hacer nada. ¿O si? ¿qué?
Plantearme esta situación es lo más emocionante que ha podido ocurrirme como periodista durante la semana que he pasado en Roma por el Cónclave para la elección del papa Francisco.
La Fumata Negra se ve mejor en televisión
Podemos discutir si la realidad mediatizada es infinitamente más real, más vivida y quizás más emocionante que la propia experiencia personal. Yo creo que sí. Porque existe, por una parte, el convivir y relacionarse con los habitantes de Roma y los visitantes al Vaticano – creyentes y turistas. Y existe, por otro lado, el momento histórico: la elección de un nuevo papa y toda la liturgia, pompa y circunstancia que se le quiera añadir al hecho en sí: un nuevo papa elegido todo lo democráticamente que permite un Cónclave secreto entre 115 hombres, muchos ancianos, de fe ciega y nulo razonamiento científico. Desengañemonos: como seres individuales nunca seremos testigos de la historia; solo fruto de nuestro tiempo.
El arte de informar, de mediar en la información, convierte al emisor del mensaje en testigo de un hecho noticiable que pasa a ser historia una vez es recibido por el espectador. Y esto me lleva al punto de inicio de este post: ¿ha de hacer público el periodista el nombre del nuevo papa antes de tiempo? Quizás con ello rompe el hecho histórico del anuncio del nuevo papado. O quizás genera un nuevo hecho para la historia: un papa anunciado antes por televisión por un periodista extranjero que por el Vaticano desde su sede.
Un buen periodista tiene clara la respuesta.
En el Vaticano llovía cuando salió el humo blanco de la minúscula chimenea de la Capilla Sixtina. La gente tardó unos segundos en darse cuenta del color. Era de noche y se veía mejor por las pantallas que se habían instalado por toda la plaza y el paseo. Un día más tarde desmontaban todo ese dispositivo de monitores y altavoces. Dos días más tarde lo volvían a instalar para la celebración del primer Angelus del papa Francisco. Unas horas después de su nombramiento, de una oscura imprenta salían las primeras estampitas (foto de archivo de la plaza + pantallazo del papa con áurea + cielo de paint). Dos días más tarde la misma foto iba firmada y su tamaño era sensiblemente superior; como el de una postal de correos.
Así es nuestro tiempo.
Hace 710 años un militar italiano enviado por el rey de Francia se plantó en la residencia papal de Anagni con 300 soldados más. Sentado en el trono le espera el papa Bonifacio VIII. Vestidos de gala los dos. El primero con armadura del 1303. El segundo con su tiara papal y todos sus luxury outfits. A menos de un metro de distancia se observan. El papa abre la boca: “Sciarr…” Y Giacomo Colonna, apodado Sciarra (pendenciero en italiano) le suelta un soplamocos que ha pasado a la historia.
Al guantazo que le desencajó la mandíbula al papa y puso a rodar su corona de dos pisos se le conoce como El Ultraje de Anagni e inspiró uno de los episodios de La Divina Comedia de Dante. Bonifacio VIII murió poco después. Su antecesor, Celestino V, lo hizo encerrado por él en el castillo de Fumore. Hasta Benedicto XVI, Celestino V había sido el único dimisionario.
Así es la historia.
Bon Nadal a tothom, o no.
02/01/2013
-Bé, feliç aniversari Jesús. Sento que la teva festa sigui tant estúpida.
Un es va fent gran i cada vegada hi veu menys sentit a això del Nadal. A vegades és sortir al carrer i no acabar d’entendre el que passa. No són pocs els que justifiquen tanta celebració amb la il·lusió dels nens i nenes que ho viuen com una època màgica de l’any, però és que ens passem tot l’any esquivant les esglésies i tot el que fa olor de religiós i ara ens falta temps per celebrar que uns homes venen d’orient a portar regals al nen Jesús. I això que molts d’aquest nens i nenes ni han estat batejats, ni ho estaran mai. Això sí, el pessebre que no falti a casa que és tota una tradició que no es pot deixar perdre, caganer inclòs. El Nadal ha de ser una celebració religiosa o no és ‘el Nadal’. I és que en el fons, tots sabem que el Nadal d’avui en dia no té gairebé res a veure amb el que, teòricament, hauria de ser.
Fer un cop d’ull al calendari a principis de desembre fa por començant pel dia de la grossa ‘de Nadal’, un sorteig amb cobertura mediàtica desmesurada que en ben poques ocasions fa justícia al que hauria de ser el periodisme. Però és que de seguida arriba la nit prèvia al dia de Nadal, el mateix dia de Nadal, i tot seguit Sant Esteve. Tres grans àpats d’obligat compliment per a moltes famílies en menys de 48h. Crec no equivocar-me si dic que no soc l’únic que de tot plegat només en salvo els canelons. Va, i potser també algun aperitiu amb gràcia. Ah! I tot plegat, per a molts, amb ni una sola referència als teòrics motius religiosos de la celebració. Perdoneu la insistència, però és que segons un estudi de 2010 del ‘Centre d’Investigacions Sociològiques’ més del 65% de la població de l’estat espanyol no va mai o gairebé mai a missa o a oficis religiosos (xifra que inclou a més de la meitat dels que es consideren membres de l’Església Catòlica). És a dir, que tot i que una important majoria de la població no participa activament de cap religió de cap mena, quan arriba l’època de Nadal deixem que les tradicions cristianes marquin el ritme del nostre dia a dia.
Cartell de la campanya ‘Buy Nothing Christmas’ d’Adbusters
I si ni la religió ni, potser, alguns del rituals típics d’aquestes dates ens acaben de convèncer, què és allò que manté tant viva la tradició del Nadal? No cal ser un doctorat en sociologia per entendre que per a una gran majoria, ha de ser el consumisme. La gent d’Adbusters, històrics activistes contra el consumisme i actors principals del que es va conèixer com ‘Occupy Wall Street’, també ho entenen així. Saben que massa de les compres fetes en aquestes dates responen a impulsos alimentats pel sistema capitalista, i no per honestos sentiments de joia i estima. Per això, enguany, han fet campanya en favor de no comprar absolutament res en motiu del Nadal, ni un sol regal. Evidentment el fracàs de la iniciativa estava més que assegurat des de l’inici, però de mica en mica ens hem d’anar conscienciant de que els mateixos principis que ens van portar a la situació de crisi actual no seran els que ens en trauran.
Tot i que segons la constitució americana ‘no es requereix passar cap test religiós com a qualificació per a cap posició pública dels Estats Units’, aquest diumenge he tornat a anar a missa. No és que m’estigui tornant una persona religiosa, quasi diria que tot el contrari. De fet ara ja feia una bona temporada que no m’hi deixava caure, però aquest curiós vídeo al ‘Youtube’ i tots els que apareixen al cercar-hi ‘Pentecostal’ em van animar. Una nova cerca a la ‘Wikipedia’ i algunes recents declaracions de l’actual candidat republicà a la Casa Blanca, també hi van ajudar. El fet que entre un 75 i un 80 per cent de la població americana es consideri cristiana, juga un paper clau en l’elecció dels seus representants i les decisions que aquests prenen un cop arriben al poder. De fet no només tots els qui es presenten com candidats a la presidència declaren formar part d’alguna congregació cristiana, sinó que alguns fins i tot asseguren que va ser Déu mateix qui els ho va demanar. Visitar el ‘New Life Tabernacle’ a un petit poble de Montana anomenat Bozeman va servir sens dubte per ampliar el meu coneixement sobre les diferents formes d’entendre el cristianisme, però sobretot també per a entendre una mica més algunes de les motivacions d’una bona part de la població a l’hora de decidir el seu vot.
Si aquestes alçades ja heu donat un cop d’ull al vídeo enllaçat al primer paràgraf, potser us endureu una decepció al saber que a la parròquia que vaig visitar van ser molt més moderats i discrets. Els membres de l’església Pentacostal creuen ser tocats en ocasions per l’Esperit Sant, qui els fa parlar llengües que no coneixen entre d’altres moltes reaccions estranyes. Només aquells tocats per el Senyor seran salvats el dia del judici final, així que els cants i els crits lloant al Senyor són constants durant tota la celebració. Però igualment important és també l’estudi minuciós -amb la seva conseqüent interpretació- dels textos de la Bíblia (fet que també es pot observar en moltes altres congregacions cristianes, com per exemple la dels Evangelistes). Durant aproximadament una hora, el pastor Kessler ens va estar explicant la rellevància del concepte ‘dia’ als textos sagrats:
Psalm 118:24 :
‘Aquesta és la diada que el Senyor ha preparat,
exultem i alegrem-nos-en!’
Per als pentacostals, com per a la majoria d’evangèlics, el ‘Senyor’ és tot poderós, cuida de nosaltres, i és el creador de tot el que hi ha a la terra i l’univers. ‘Déu és bo en tot moment’. Ell ho és tot i nosaltres, com a creació seva, ‘estem al seu servei i per això ens entreguem a la seva disposició’. Però no només. També hi ha la promesa de la salvació, el fet que ‘estem vivint els últims dies’ i la necessitat d’estar preparat per al moment del rescat en que Ell ens durà al seu costat. L’actual estat de l’economia, les guerres, i un suposat augment de la delinqüència i els disturbis al barris no són més que evidències que proven que ‘el futur no sembla ser massa brillant’. El dia final és a prop, preparem-nos doncs. ‘El Dia’, el concepte que el pastor va triar per aquest diumenge al petit poble de Montana que allotja el que probablement és el principal museu del país amb exposicions sobre fòssils de dinosaures. I com molt bé va recordar, ‘Déu va ser qui va crear els dinosaures que alguns anys més tard s’acabarien convertint en petroli’. Déu també va crear el carbó i altres recursos com el gas natural i això ‘és quelcom bo’, quelcom per estar agraïts al Senyor doncs els va posar a la nostre disposició.
I és en aquest moment en que, els que heu aguantat fins aquí, esteu en millors condicions d’entendre els motius que van portar a Mitt Romney a atrevir-se a declar que per al 2020, sota la seva presidència, els EUA seran energèticament independents. Un pla que passa, sobretot, per la flexibilització o anul·lació de les lleis mediambientals que dificulten l’expansió de l’extracció i/o ús de combustibles fòssils. També per l’agilitació dels tràmits per a nous projectes energètics, inclosos els nuclears (mentre Alemanya i Japó intenten desfer-se de tota central nuclear possible pels seus elevats riscos ecològics). En definitiva, el ja clàssic ‘Drill, baby, drill’ o el que és el mateix: Tu ves perforant tot el que puguis i oblida’t del reciclatge i de totes aquestes teories ecològiques. Total, segons el que el pastor ens va assegurar a missa, aquests són els recursos que Déu ha posat a la nostra disposició perquè utilitzem durant els pocs dies que ens queden com a habitants del planeta Terra abans del judici final. Aprofitem-los doncs, (…) exultem i alegrem-nos-en tant com puguem que això s’acaba!.
Se tapa un Cristo y se monta un cristo
22/08/2012
JOSE A SANTOS – ARTE Y CULTURA
Ecce homo antes de la restauración / después de ser ‘restaurado’
Hace calor. Te levantas relativamente tarde. Te haces un café mientras enciendes el ordenador y te das de bruces con la noticia del verano: la que seguro pasará a la historia universal como la peor restauración jamás realizada. Ríanse de las polémicas intervenciones a los frescos de la Capilla Sixtina tapando y destapando taparrabos y senos; del fondo ahora negro/ahora gris/ahora no hay fondo de El caballero de la mano en el pecho o del frenesí limpiador en La Virgen, el Niño Jesús y santa Ana. Observar el antes y el después del “arreglo” a este Ecce Homo de una iglesia de un pueblo aragonés puede hacer que el café se te escape por los orificios nasales proyectado directamente sobre la pantalla del ordenador.
El hecho sucedió hace un tiempo. Y la noticia ha tardado en cocerse: primero en un blog, el del Centro de Estudios Borjanos y luego en el Heraldo de Aragón. Sin embargo, ha acabado por salirse de la olla: se ha hecho internacional y ha saltado a twitter para descojone de navegantes.
Pero hay truco: la restauración no es tal. Ningún profesional -ni en prácticas – tiene un pulso tan sereno como para realizar y firmar semejante intervención. La “mejora” conservadora no es obra sino de una anciana de ochenta años, vecina del pueblo de Borja según parece, que armada con sus pinceles y movida por la buena fe decide darle una capa de chapa y pintura al Cristo de la iglesia.
Y ahora llega el momento de pedir dimisiones, aclaraciones, explicaciones, restituciones del honor perdido… Entran en juego políticos, profesionales del arte, la Iglesia y hasta los herederos del artista (un tal Elías García Martínez, pintor nacido en el XIX y patriarca de una familia de artistas, los García Condoy). El Centro de Estudios del pueblo, aclara de qué va la cosa.
Una vez hablé aquí mismo del arte outsider; también lo hice de aquellos artistas que encuentran durante su senectud en el arte su medio de expresión. Hoy lo que quise decir en ambos textos confluye aquí: en esta señora de ochenta años. Me la imagino pasándolo mal: encerrada en casa, a punto de pedir el perdón públicamente de la peor manera posible. Me da lástima. Su Cristo de aire bizantino me parece infinitamente más interesante que el calco manierista del señor Elías García Martínez. Yo no tocaría nada. Dejaría el “nuevo” Ecce Homo tal y como ha quedado. Es infinitamente más original sin pretenderlo que el original.
Después de la risa, antes de acabarte el café, miras de nuevo la imagen actual. Y te das cuenta que ahora sus ojos nos miran e interpelan directamente. ¿No es fascinante? Pues los ojos del “antiguo” Ecce Homo no lo hacían: miraban perdidos mientras el fresco se pudría – con menos de 100 años de antigüedad – sin que nadie le hiciese el más mínimo caso.
Un dia a les carreres
01/02/2012
El sol es lleva de nou radiant al tros de terra de menys d’un quilòmetre d’amplada davant la costa de Florida, és diumenge 29 de Gener de 2012 i és dia de carreres al Daytona Speedway. Els pilots porten fent torns des de dissabte a dos quarts de quatre de la tarda, moment en que va començar la “Rolex 24”. La prova de resistència de 24 hores és el segon esdeveniment més important del circuit després de la NASCAR i, amb una ullada a les matrícules, és fàcil saber que ha vingut gent del tot el país. Però és aviat, encara queda molt per saber qui se’n durà el premi i hi ha obligacions dominicals que un bon americà no s’ha de saltar.
Clau al contacte, motor en marxa, fora capota, i a esmorzar. La facilitat amb que s’ofereix qualsevol tipus de servei a través d’una finestreta no em deixa de sorprendre. Des de bancs a farmàcies passant per bodegues de licor. Sí, les he vist. A alguns estats és possible demanar un pack de sis llaunes de cerveses ben fredes assegut al seient del conductor amb el motor en marxa. Qui vol haver d’aparcar el cotxe i caminar per comprar un parell de donuts i got de cafè exageradament calent? Especialment si la intenció és menjar-se’ls de camí passant per una de les poques platges per les que es pot conduir sense problemes, herència dels temps en que uns tal Louis Chevrolet i Henry Ford hi disputaven carreres. La presència constant de la policia i els nombrosos cartells que prohibeixen anar a més 10 milles per hora, son una bona prova de que els temps han canviat. Ara hi passem els turistes, buscant un espai solitari per fer-li una foto al cotxe amb les ones de fons.
No hi ha pressa, la segona missa no comença fins a les deu. A l’entrada de “l’església”, sense baixar del cotxe, un fidel voluntari et dona la benvinguda amb un petit got de suc de raïm, un tros de pa i el programa del dia: “Sintonitza la radio del teu cotxe al 88.5FM per escoltar el servei”. Sí, un altre dels molts serveis “Drive-In”. Potser el més estrany i poc freqüent de tots. Però funciona! Cada diumenge unes 700 persones de mitjana passen per aquesta peculiar parròquia de Daytona Beach fundada al 1953. Des d’un balcó situat al final del gran pàrquing un capellà va fent de les seves mentre jo em pregunto si tothom té l’emissora correcte sintonitzada. Segur que més d’un ha fet “zapping” per saber el resultat de l’equip local. No hi ha interacció entre els assistents. Un cor amagat dins l’edifici interpreta alguns cants, els voluntaris passen cotxe per cotxe recollint els donatius i un toc de clàxon fa les funcions del “amén” fins que a l’acabar els motors es posen de nou en marxa. En el meu cas em poso en ruta per anar a gaudir de les últimes voltes al mític circuit de carreres on, curiosament, per primera vegada en tot el matí baixar del cotxe no serà una opció sinó una necessitat. Si mai voleu buscar el “Somni Americà”, potser no és mala idea començar per Daytona Beach.