En trànsit

24/09/2013

NÚRIA PERAIRE-LA VIDA EN ‘KIWI’

PhotoAeroport Internacional de Narita, Tòquio. 20 de setembre de 2013.

Sense telèfon mòbil i sense claus. Imagineu-vos-ho. A mi no em cal fer-ho perquè és com he viscut l’última setmana. Sense claus d’enlloc, el que significa que durant una setmana no he tinut casa, cap casa, cap cotxe, cap bicicleta, cap moto, cap res. I sense telèfon el que significa que no he tingut Whatsapp, ni iMessage, ni Facebook, ni Instagram, ni número de telèfon.

Molta gent al món viu així. Però per algú com jo, que ha tingut la sort de nèixer a Barcelona i viure en un país on mai m’ha faltat de res, ha estat tota una experiència. Així que vosaltres, habitants del primer món com jo, poseu-vos al meu lloc.

Sense claus tens la sensació continua que et falta alguna cosa. Regires la bossa mil vegades al dia amb la sensació que ja ho has perdut. El què? Ben bé no ho saps, però ho has perdut.

És una sensació estranya que podria tenir el seu punt d’aventura si no fos perquè ja porto més d’un any amb la sensació de viure temporalment a tot arreu. Així que deixo l’aventura pels novells.  Jo tinc ganes de tenir unes claus com Déu mana, d’aquelles tan grosses que van fent soroll dins la bossa a mesura que camines. I vull tenir moltes claus, un clauer replet de claus i haver de preguntar-me al cap d’un temps: aquest clau, d’on era?

Però el veritable xou arriba quan has de fer-te amb un nou número de telèfon i amb un nou aparell. Les botigues d’atenció al client de les empreses de telefonia sempre estan plenes de gent, mitja hora de cua no te la treu ningú. I mentre arribes i esperes es produeixen situacions ben peculiars. Només arribar a una de les botigues t’enfrontes a una pantalla d’ordinador que et demanarà quatre dades i et donará el número que et correspon. Et dóna l’opció d’enviar-te un missatge al telèfon quan et toqui. I aquí ve el més curiós, ja no es concep que la gent pugui no tenir telèfon. Estàs a una botiga on venen telèfons però ja donen per suposat que en tens un, en el que t’avisaran quan et toqui. Doncs no en tinc.

Ja previnguda he arribat a la botiga amb un iPad. He pensat que mentre m’esperava em distreuria connectada al wifi de la botiga. En aquest cas, per connectar-te al wifi has d’introduir les teves dades i t’enviaran un codi al teu telèfon mòbil. Ja hi som! Que no tinc telèfon! Que hi ha gent que no tè telèfon, ni que sigui temporalment! Total, que res de wifi.

Finalment, m’atenen i la pregunta es repeteix fins a tres vegades. Però no tens telèfon? Però de cap tipus? No tens terminal? No! No tinc telèfon.

Aquesta sitaució m’ha recordat un altra ocasió en la que tampoc vaig tenir mòbil temporalment, vaig voler fer una transferència entre diferents bancs i al moment de fer-la hem van avisar que per completar el procés m’enviarien un codi al telèfon mòbil. Ai… Què fàcil pot ser la vida amb mòbil i què complicada es pot fer si no en tens.

JOSE A SANTOS – ART I CULTURA

Micrografías, 2004-2011 de Javier Castañeda

Fet: a Espanya hi ha més mòbils que habitants.
Fet (un altre): cada cop aquests aparells ofereixen més possibilitats comunicatives i de suport multimèdia.
Primera conseqüència: molts artistes contemporanis han volgut explorar les possibilitats d’aquests gadgets i l’han transformat en una eina més per realitzar els seus treballs. Com a càmera fotogràfica o de vídeo – aprofitant tant les seves qualitats tècniques com les seves mancances. Però també els han utilitzat com a un element més de les seves instal·lacions i performances.
Segona conseqüència: la Fundació Francisco Godia de Barcelona acull actualment els treballs fets amb dispositius mòbils de 13 artistes. És la primera mostra que es realitza a Europa d’aquest tipus i forma part del Festival LOOP.

Es a dir, que l’art es pot fer amb i des dels mòbils. Així ho pensa Lorea Iglesias. Ella és la comissaria d’aquest Mobile Art. Experiències Mòbils, una mostra que ha viatjat del blog de la mateixa Lorea, fins a aquest espai expositiu on s’hi mostren iniciatives tan curioses com aquesta de VR/URBAN; o aquesta de Robert Mathy; o aquesta darrera de Nick Rodrigues, on veiem com ha canviat la imatge de qui parla amb mòbil pel carrer.

Lorea Iglesias, comisaria de l’exposició Mobile Art a Barcelona

Entre les obres hi ha fotografia; com IPhonegrafías, 2010 de l‘artista basc David de Haro, fotògraf de professió, es va cansar d’haver de portar diàriament un equip de grans dimensions si volia realitzar els seus treballs més personals. Fins el punt de perdre la passió per la fotografia més espontània. Aleshores va descobrir les possibilitats que li oferia el seu petit smartphone: podia aconseguir les fotos desitjades amb un aparell que podia portar a la butxaca.

El mateix tarannà d’immediatesa es troba a la feina del sevillà Javier Castañeda; ell va canviar el món de l’advocacia pel periodisme, una activitat que li ha permès apropar-se a internet i fer-se un dels bloggers més coneguts del país. Les seves instantànies, recollides a Micrografías, 2004-2011 com un puzle calidoscòpic, mostren un recorregut per ciutats del món com Nova York, Tòquio, Londres, Seül o Xangai.

També hi ha obres fetes amb el vídeo dels mòbils; dels espanyols d’Alvaro Collar, Maria Cañas i Kenneth Russo; i del xilè Txalo Toloza-Fernández, entre d’altres. I espai per a la denúncia feta des de l’art amb Megafone.net 2004-2011, un treball comunitari d’Antoni Abad, un dels pioners del mobile art. Aquesta obra funciona com una comunitat a internet que dona veu a col·lectius amb risc d’exclusió social i mediàtica oferint-los la possibilitat d’expressar les seves experiències i opinions i penjar-les a la xarxa.

Entre totes les obres hi ha una que crida especialment l’atenció; la de la brasilera Anaisa Franco, premiada a ARCO aquest mateix any, que presenta una instal·lació robòtica on dos caps interactuen entre si amb els records i les aportacions que els espectadors – en una primera exposició – els hi van fer arribar via Bluetooth.

Connected Memories, 2008 d’Anaisa Franco

I quin és el futur d’un art fet amb mòbils? “això no es pot saber”, explica Lorea, “ens ho ha de dir el temps, serà fins on arribi tecnològicament aquesta eina”. Si és així, es pot assegurar que el seu límit és molt llunyà encara: “a nivell comercial hi ha molt en joc, s’inverteix molt i les companyies de telefonia mòbil mouen molts diners: cada vegada el mòbil tindrà més tecnologia, oferirà més possibilitats i serà més protagonista a les nostres vides. I els artistes el continuaran utilitzant per a crear”.

Es a dir, oblideu-vos de la pintura d’una vegada i benvinguts a l’art fet amb 140 caràcters del segle XXI.