Obama in da house

02/10/2013

JOSE A SANTOS – ARTE Y CULTURA

obama obey kolhospAquí Barak Obama, un meme

Yo estaba allí cuando en la galería de arte entró un tipo trajeado con El País bajo el brazo. Cruzó la sala hasta el pequeño mostrador y agarró el cuaderno con los precios de las obras expuestas. Como si fuese un ave de presa, con la mirada devoró centenares de euros – una litografiíta – algunos miles de euros – una obra menos seriada – y muchos miles de euros – alguna obra única. Solo fue un vistazo. Fueron segundos. Lo ví: dejó los folios sobre el mostrador. Se apretó el diario bajo el sobaco. Y salió pitando de la sala. “Si esto es un comprador de arte en Barcelona…”, pensé. Pero no supe sacar ninguna conclusión.

Era la inauguración de la Galería 3punts que abre temporada con Shepard Farey. Más conocido como Obey, este diseñador gráfico con pinta de eterno aspirante de High School Musical, se hizo primero popular como artista callejero con sus pegatinas para skaters de André The Giant para mutar en famoso con su improvisado cartel pop para la campaña de las primeras presidenciales de Obama.

Recapitulando: de la escuela de diseño al street art, a la propaganda política y al museo. Aunque en este último eslabón, perdón, es mejor decir a una galería de arte de Barcelona que, con mucho esfuerzo, ha reunido buena parte de la producción del norteamericano – incluido el cartel del presidente de los EEUU con su PROGRESS. ”Esto es un artista reconocido actual…”, pensé. Pero no me atreví a valorarlo.

el pop art de obey kolhospMolonas idealizaciones políticas pop

Recomiendo pasearse por dicha galería estos días. Mr.Obey tiene su gracia y es justo que se le reconozca. Como los mejores artistas soviéticos es capaz de presentarte la mejor de las obras comprometidas con las causas del pueblo junto la menos sutil de las piezas propagandísticas. Le gusta el partido demócrata y no lo oculta. Piensa en Haiti y lo muestra. Y luego representa lo que le gusta: el cine, la música. Todo pop. Muy pop. Puro pop. “Al fin y al cabo ha sido capaz de convertir a Obama en una idea, un meme viral…” reflexioné entonces. Pero el miedo me impidió seguir por ese camino.

Obama está en casa.

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Posant a punt el museu de titelles de Tábor, a la República Txeca - Isma MonfortTreballs d’última hora per posar a punt el museu.

Quan vaig arribar a la República Txeca el que avui és el museu de les titelles d’animació de la població de Tábor no era més que un munt de caixes i trastos escampats per totes les seves futures sales. Era un dimarts al migdia i m’obria la porta en Peter, un dels col·laboradors habituals de la companyia d’animació de Katariina Lillqvist, directora de films d’animació, finlandesa i principal impulsora del museu. Un altre dels seus col·laboradors, també finlandès, m’estava esperant a la estació de tren, però no ens vam trobar. Veient la situació i sabent que inauguraven el mateix divendres, de seguida vaig preguntar per com els podia ajudar. Encara ara ningú m’ha donat una resposta clara. Al museu, que alhora és la residència dels seus treballadors i col·laboradors, no hi va haver ningú més fins a la nit, quan la mateixa Katriina arribava procedent de Praga. Després de les presentacions vam anar a fer una cervesa a un pub del poble. Més tard m’instal·lava a un llit provinent d’un antic hospital mental a un racó del taller del museu. Dormiria rodejat d’eines, pots de pintures, caixes, titelles, instruments, i un koala de peluix un pèl maltractat per la vida. L’endemà al matí, i com per art de màgia, apareixerien tota la resta de col·laboradors i voluntaris amb els que hauríem de posar-ho tot a punt per a poder obrir el museu divendres a les dues de la tarda en presència de les autoritats locals. Jo ho veia molt complicat però, ‘spoiler alert’, ho vam aconseguir.

La meva habitació al taller del museu - Isma MonfortLa meva habitació al taller del museu de Tábor.

Les hores passaven i no es veia cap tipus d’organització per enlloc. Tampoc el museu semblava presentar massa progressos. Això sí, aquí ningú parava d’anar amunt i avall amb pinta d’ocupat. És en aquestes ocasions quan em ve a la ment la cèlebre ‘Don’t Panic’ (he de reconèixer certa propensió a tenir-ho tot planificat i sota cert control) i tota la poca teoria Zen que conec al complert. Vaig decidir centrar-me en acabar alguns detalls de la pàgina web del museu (la meva principal col·laboració a la causa). També vaig anar oferint ajuda a alguns dels col·laboradors txecs, que sempre em donaven una petita tasca que em mantenia ocupat entre deu i vint minuts. El més divertit va arribar al vespre quan tots érem al menjador de la casa. No parlo ni una paraula de finlandès, però ‘katastrofi’ s’entén a la perfecció. Resulta que un diari local havia publicat que la inauguració era dijous enlloc de divendres. Tothom a córrer. La situació va esdevenir una mica de pel·lícula de les acabades en “…como puedas”, tothom seguia tan desorganitzat com sempre. A mitjanit van decidir anar a dormir. M’agradaria pensar que algú deuria veure que fregar un terra mentre la gent anava amunt i avall amb trastos no servia de res. La ‘katastrofi’ finalment es va quedar gairebé en un no res. Es va dir que l’endemà al matí ens llevaríem aviat i que a dos quarts de nou ja seriem tots de nou “fent feina”, però els primers en aparèixer van ser els txecs al voltant de les nou del matí. Als finlandesos els vaig veure més tard, al seu ritme i sense barrejar-se massa.

Més Zen. Fins al punt que em van proposar anar a fer un vol al bosc a passejar els gossos de la casa i m’hi vaig apuntar. Era la persona més nova del lloc i em costava esforços saber en què caram podia ajudar. Així que… un bosc preciós i els gossos campant lliurement. En tornar algú havia començat a omplir de titelles unes vitrines i tot començava a agafar una mica més d’aspecte de museu. Vaig passar la resta del dia ajudant de nou en petites tasques com fixar els decorats que estaven desmuntats per peces o retirant caixes buides mentre, de tant en tant, algun lector de la premsa local apareixia demanant per una visita guiada.

Inaugurant el museu - Isma MonfortLa inauguració del museu de titelles a Tábor.

Divendres a falta de quatre minuts de les dues de la tarda (vaig mirar el rellotge), na Veronika (col·laboradora txeca) i un servidor col·locàvem a la façana de l’edifici el cartell del museu. Al carrer hi havia gent esperant i algun membre de la premsa que va poder fer la foto que definia el que havia viscut els últims dies: a última hora i a corre-cuita. Li vaig dir “aquesta és la foto”, i em va fer cas. Si mai veniu a Tábor fixeu-vos que el cartell en realitat és una porta d’armari penjada en horitzontal. Ni tan sols està envernissat, ja veurem quants hiverns txecs aguanta. Això sí, la inauguració va anar de guió. Copes de vi i pica-pica per a tothom, i fins i tot amb presència de representants de l’ambaixada finlandesa a la República Txeca. Semblava que tot havia funcionat com un rellotge, era moment de gaudir. Tant, que quan van marxar els visitants, els qui quedaven al museu van ocupar-ne alguns espais per celebrar la seva particular festa. D’alcohol no en faltava (havien portat uns 60 litres de vi pel pica-pica dels que en van sobrar bastants) i de seguida vaig començar a veure tabac i algunes bosses de marihuana. Tot al mateix espai on hores abans els nens i nenes havien estat gaudint de les titelles. Potser és l’edat però em va semblar excessiu, en el fons no deixàvem d’estar a un museu recent inaugurat que al dia següent havia d’obrir de nou les portes i cobrar entrada (uns vuit euros al canvi).

Flexibilitat i capacitat d’adaptació al que un es troba. Sense haver-m’ho proposat, a aquest pas, n’acabaré sent tot un mestre.

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Caseta a l'exposició 'Low Cost' del FADCaseta de fusta de l’exposició ‘Low Cost’, a l’Antic Convent dels Àngels

A Barcelona, en ple estiu de 2009, vaig trobar refugi de la calor entrant a una exposició gratuïta a l’Antic Convent dels Àngels (a tocar del MACBA i el CCCB). Dins no hi havia ningú, tampoc massa informació. Només mitja dotzena de casetes de fusta que convidaven al visitant a entrar al món de cadascun dels artistes que les havien dissenyat per dins. Hi havia una mica de tot, en una fins i tot podies participar en un sorteig a celebrar l’últim dia de l’exposició.

Una de les casetes de fusta em va entretenir més que la resta. Estava decorada amb petits objectes de tota mena que semblaven extrets de joguines comprades a botigues de tot a cent. També hi havia pintures sobre fusta de la mida d’una postal amb representacions de cases i habitatges, fetes per un artista sense sostre que vivia als carrers de Barcelona (crec). Però sobretot hi havia un petit espai on poder ‘seure’ i veure un ‘loop’ amb vídeos tallats i editats obtinguts de ves a saber on. Me’l vaig empassar sencer i encara hi vaig tornar un altre dia a repetir l’experiència. El responsable del vídeo era Félix Pérez-Hita, un realitzador audiovisual responsable de programes de televisió que molt probablement ben poca gent ha vist. Encuriosit vaig enviar-li alguns correus electrònics per saber si tenia més material a YouTube o algun lloc similar. Em va marcar descobrir el concepte de ‘Desire Path‘, referent als camins que les persones fem en creuar parcs i jardins per on no estava previst, per tal d’estalviar-nos els metres extra que suposaria anar pel camí que l’arquitecte va dissenyar. El fet que existeixin prova que l’arquitecte va fer malament la seva feina. Ara, quan en veig, sovint els camino.

Hilomental de Félix Pérz-Hita a l'Antic Teatre‘Hilomental’ de Félix Pérz-Hita a l’Antic Teatre

Però no ens desviem del tema, i és que Félix Pérez-Hita torna a l’escena barcelonina amb les sessions ‘Hilomental‘ a l’Antic Teatre del centre de Barcelona. Aquestes no són més que successions de vídeos un rere l’altre, en torn a una temàtica. El tema d’aquest dilluns: ‘el ritual’. En Félix i un col·laborador convidat per a l’ocasió, posen vídeos de la seva col·lecció particular a una pantalla gegant en una espècie d’encadenament que no sabem fins a quin punt està improvisat. Representa que un vídeo porta a l’altre. Vam començar amb un ritual d’una tribu africana en que les noies es maquillaven per tal d’atreure possibles parelles, per passar a l’estrany i sobre-actuat tancament de la frontera entre el Pakistan i l’Índia. I així. Durant la sessió també conviden a la gent del públic a aportar les seves propostes per tal de fer més rica l’experiència.

Val els sis euros que costa l’entrada, l’estona que passem a base de vídeos que segurament trobarem de franc al YouTube? Doncs depèn. A la societat de la informació, en la que tenim abundància plena de materials de tot tipus gràcies a la xarxa de xarxes, potser el valor no es troba en la quantitat o la disponibilitat, sinó en la selecció. Obriu el YouTube, què mireu? Què poseu al buscador? En aquest servei per a emmagatzemar i veure vídeos s’hi puja cada segon l’equivalent a més d’una hora de vídeo. Impossible assimilar tot el que hi ha. I no és l’únic servei que hi ha d’aquest tipus. Fent una especulació a base de pensaments precipitats en sortir de l’Antic Teatre, potser aquest és el món que ens espera. Potser ja no pagarem més per als continguts, distribuïts cada vegada amb més facilitat gratuïtament a la xarxa. Potser en un futur no tant llunyà el negoci estarà en fer pagar per una bona selecció d’aquest contingut.

JOSE A SANTOS – ART I CULTURA

Un paraigües que ens deixa les mans lliures quan està obert; uns coixins amb forat per ficar l’orella o amb botons que funcionen com a comandaments a distància; plats amb un mirall al fons per saber si ens hem embrutat les dents després de menjar; draps de cuina amb imant per a la nevera; són alguns dels invents que podem descobrir a l’antiga seu del PSUC al carrer Ciutat de Barcelona, ara transformat en un petit museu que reuneix centenars d’enginys actuals. Idees i utensilis útils -fins i tot revolucionaris- però també invents absurds, improbables o més propis de la ciència/ficció. “Realment la paraula museu es queda petita”, m’explica en Pep Torres, creador d’aquest MiBa, “hem fet un espai per a que el visitant, un cop hagi vist els invents i els estímuls que li proposem recuperi les ganes de portar a terme els seus propis projectes”.

Si quan visitem un museu amb obres d’art esperem rebre experiències sensitives o reflexionar intel·lectualment sobre el que veiem; quan ens apropem al MiBa experimentem un brainstorming, una pluja d’idees, que ens anima a deixar anar la nostra creativitat. L’objectiu és sentir-se i pensar com quan érem petits i qualsevol invent ens semblava real: “creure que tot és possible”, diu en Torres, “per treure la idea que tens guardada en un calaix, i provar-la, perquè si surt malament: no passa res, s’ha de perdre la por al fracàs.”

El museu son dues plantes d’exposició molt ben aprofitades: amb una botiga on es poden adquirir alguns dels invents exposats, una aula on s’imparteixen cursos per millorar la creativitat personal i, fins i tot, uns lavabos animats amb vídeos que El Tricicle ha creat especialment. Tot per fomentar la creativitat del visitant, ”busquem esborrar la frontera que separa la tonteria de l’invent de veritat” explica Pep Torres a la visita i, com exemple, m’ensenya un invent aparentment absurd però que, diu, “ha fet milionari al seu creador”: un coixí per tirar-se pets i que no facin olor. “Si aquest home ha guanyat diners amb això”, justifica el director del museu, “ningú pot dir que el seu invent és una tonteria. No hi ha idees dolentes, totes poden ser bones, totes tenen el seu públic”.

Sobre idees genials en sap bastant en Pep Torres. Per fer-nos una idea, l’any 2009, un dels seus invents va ser seleccionat per Time Magazine com un dels millors de l’any. Era una màquina vending “a pedals”. Una màquina expenedora que, unida a una bicicleta estàtica, proporcionava al client el producte seleccionat un cop havia consumit les calories corresponents amb l’exercici de pedalar i no pas amb les monedes que portava a la butxaca. L’invent pot semblar absurd en un primer moment, però si ens aturem una estona trobarem que rere aquesta màquina hi ha una reflexió molt interessant sobre temes com el treball, la salut, l’exercici o el preu i el valor dels aliments.

Precisament, hi ha al MiBa un espai reservat a un tipus d’invents improbables i absurds però que volen fer-nos reflexionar sobre els valors de la nostra societat de consum actual: llits de matrimoni per a parelles que trenquen i es transformen en llits individuals; plantes amb testos que es mouen amb energia solar per buscar l’espai més assolellat de la terrassa; microones que fabriquen nens en un temps record i ens estalvien 9 mesos d’embaràs, etc. Bogeries que semblen sortir de la ment d’un mad doctor o del guió d’una pel·lícula de S/F dels 50; però que són en realitat un reflex de les pors i desitjos de la nostra societat. Més exemples? a continuació…

…alguns d’aquests petits invents encara irreals del MiBa

“Maneta A… no m’he rentat les mans”; “maneta B… sí que ho he fet”

Folis perfectes per a currículums que aniran directes a la paperera

Les poc sostenibles monodosis de Foie Gras, ideals per a singles

Fonts: Museu d’Idees i Invents de Barcelona