JOSE A SANTOS – ARTE Y CULTURA

kolhosp teclas piano

Los días 9 y 10 de septiembre de 1963 John Cage presentó en el Pocket Theatre de Nueva York la obra Vexations. Y para hacerse una idea de lo que fue, empecemos por aclarar que no fueron dos noches de estreno, sino una única interpretación de una pieza musical para piano que se inició a las seis de la tarde del día 9 y finalizó a las 12:40h del día siguiente.

Se necesitaron 12 pianistas que fueron relevándose para ejecutar la pieza y, según cuenta Alex Ross en su libro El ruido eterno, el diario The New York Times envió a ocho críticos musicales para cubrir el evento – uno de los cuales acabó tocando también parte de la obra.

Por deferencia al sufrido espectador que había pagado cinco dólares por el espectáculo, un reloj registrador marcaba la hora de entrada y la de salida. Al oyente se le devolvían cinco centavos por cada veinte minutos de escucha; a quien asistiera a toda la representación se le reenvolsaban 20 centavos adicionales.

Vexations era una partitura del compositor francés Erik Satie que permaneció inédita hasta los años 40 del siglo pasado. Ocupa una página con tan solo un puñado de acordes de un motivo musical que, en condiciones “normales”, se podría tocar en uno o dos minutos. Sin embargo, en la parte superior de la hoja – junto a la indicación de muy lento – aparece escrita una instrucción que suena a guasa: “Pour se jouer 840 fois de suite ce motif, il sera bon de se préparer au préalable, et dans le plus grand silence, par des immobilités sérieuses.

John Cage llevaba unos años trabajando en la música aleatoria y había compuesto ya sus famosos 4’33” de absoluto silencio cuando representó Vexations en Nueva York: él y un puñado de pianistas se turnaron para ejecutar 840 veces la partitura. Más que un homenaje a Satie, el compositor estadounidense encontró en esta partitura la ocasión perfecta para romper épicamente con la tradición musical europea del diecinueve e imponer la vanguardia americana.

Entre el famoseo que se dejó caer por el teatro para escuchar Vexations estaba Andy Warhol. Desconozco cuántos centavos le fueron reenvolsados al artista por permanecer en su butaca pero estoy seguro que se preguntó “¿cómo podría reproducir yo esta experiencia?” y casi seguro que aprovechó para dar la cabezadita que le serviría de inspiración para poder estrenar el 17 de enero de 1964 el fim Sleep en el que vemos durmiendo al poeta John Giorno durante cinco horas y media.

Si bien Warhol empezó a filmar a Giorno durmiendo en julio del 63 – dos meses antes de asistir a Vexations – es obvio que tuvo en cuenta lo vivido esa noche en el Pocket Theatre para montar la película y para buena parte de su obra posterior. Por eso no es de extrañar que mantuviera una larga conversación con John Cage tras la representación; un encuentro en el que debatieron un buen rato sobre el valor de la repetición en el arte.

Además, como ejemplo de la importancia de esta larga velada musical, está la obra cinematográfica más inmediata al estreno de Vexations: junto a la mencionada Sleep, Warhol estrenó poco después Empire, que muestra durante ocho horas y cinco minutos la imagen del Empire State Building.

Y está el galés John Cage, uno de los interpretes que se turnaron aquellos dos días para realizar la maratoniana representación de Satie. Como veis, en este mismo cruce de caminos e ideas artísticas, se encontró el mismo Cale socio fundador junto Lou Reed de The Velvet Underground, la banda de art rock que un lustro más tarde promocionaría como manager el mismísimo Andy Warhol.

Y mientras todas estas tripas del arte moderno se iban retorciendo, en la platea permanecía sentado Karl Schanzer, un actor del Off-Broadway que había participado en las dos primeras películas de Francis Ford Coppola: el western erótico Tonight For Sure y el thriller de terror Dementia 13. Schanzer fue el único espectador que se chupó enteritas las 18 horas y pico de piano. Ni Warhol, ni los críticos de The New York Times, ni Cage al piano, ni Cale… Tras recibir la devolución completa de su entrada declaró que se sentía feliz y en absoluto cansado; que la música había llegado a disolver la dicotomía entre los diversos aspectos de las formas artísticas; “¿Tiempo?¿Qué es el tiempo?” Contestó el actor al New York Times.

New York, New York

27/06/2012

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

New York, New York - Isma Monfort - Kolhosp

Un cafè i sis donuts petits en una caixa de plàstic. Tot per 2,50$ al ‘deli’ de la cantonada del carrer de Brooklyn on vaig aparcar el cotxe. Sucre i cafeïna per començar un llarg dia en que em plantejava visitar l’illa de Manhattan en tan sols 24 hores. Un pla en el que s’hi barrejava la necessitat d’estalviar temps, les poques ganes de batallar amb l’estrès amb el que es viu a la capital del món, i la possibilitat de demostrar que al 2010 no vaig ser més optimista del que tocava. ‘No, les fotos no les vaig fer en 24h sinó en uns 15 dies’. ‘No, no em vaig passar 24 hores sense dormir per fer les fotos’. Però ara sí. Ara ja puc dir per experiència pròpia que és possible recórrer els principals atractius turístics de New York City en un sol dia i després, si un vol, fer un llibre de fotos titulat ‘NYC: 24h a la ciutat que mai dorm’.

El principal avantatge és el que allà el metro no tanca mai, així que és ell qui realment no dorm i manté la ciutat amb un ull mig obert. Les estacions han quedat antiquades, és brut, i un sovint s’hi perd la primera vegada que l’ha d’agafar. Però funciona. Quin sentit tenen els busos turístics quan el ‘subway’ forma part de les visites turístiques imprescindibles? Discussions airejades, homes i dones de negoci en direcció a l’oficina, guiris, hipsters, estudiants… i la gran majoria amb auriculars passant de tot. A primera hora del matí, direcció a la ‘Grand Central Terminal’, hi ha al vagó un relatiu silenci i no es creuen mirades. Potser hi ajuda la falta de cobertura per a telèfons mòbils, potser és per això que s’hi veuen tants ‘e-books’.

New York, New York - Isma Monfort - Kolhosp

La superfície és encara menys amable. Estar pendent dels colors dels semàfors ajuda però realment no és necessari. Un es pot sumar a la marea de gent que aprofita qualsevol oportunitat per creuar, els cotxes sovint tenen la batalla perduda en els carrers més cèntrics de la ciutat. Constantment cal negociar entre venedors ambulants, trossos de carrer en obres, terrasses de restaurants i sobretot els milers de turistes que cada dia visiten la ciutat. Aquests som els que mirem cap amunt, els locals ja saben com d’alts són els gratacels. El dia va passant entre cantonades vistes en pel·lícules i sèries de televisió. Quan es té gana, es menja. I més econòmic del que un es pot imaginar. Hot dogs a dos dòlars, llaunes de refresc per un, porcions generoses de pizza de formatge per 99 cèntims. Els gourmets s’hauran de gratar una mica més la butxaca.

Però en realitat no tot és asfalt i ciment, a New York també hi ha espai per a la natura. De fet, qui no ha sentit mai a parlar del gran ‘Central Park’? És tant ample com set illes de l’eixample barceloní juntes, i tant llarg com anar de la Plaça Espanya fins a la Plaça de les Glòries. Poca broma. Passejar-hi és perdre’s-hi. Un pot passar a la vora de grans llacs que molts aprofiten com a circuit per a córrer, o per espais oberts on es pren el sol i es juga a ‘baseball’, o per boscos tancats des dels que no es veu ni un sol edifici al voltant, o per racons tranquils on es pot trobar a algun local intentant pescar a la riba d’un estanc com si es trobés a un parc estatal de West Virginia. Als turistes ens encanten les barquetes de lloguer, els museus que hi ha a tocar, i el memorial a John Lennon ubicat a ‘Strawberry Fields’.

New York, New York - Isma Monfort - Kolhosp

Fa calor i un rere l’altre els barris es van succeint a la marató fotogràfica de 24 hores. Cal anar baixant el ritme per zones on val la pena seure a prendre un cafè mentre s’observa el que passa al voltant. O mentre es fulleja un llibre o revista alternativa, de les que costen de trobar a les llibreries tradicionals. O mentre es gaudeix de galeries d’art sorprenent amb, probablement, complicada viabilitat comercial. Les dimensions i densitat de població de la ciutat fan possibles negocis inimaginables, botigues estrambòtiques que proven sort i fins que els estalvis aguanten. Les oportunitats són quasi tant elevades com la mateixa competència, així que no tothom sobreviu en un paisatge comercial que acaba estant en constant evolució. Agafar una mica de perspectiva sempre va bé, i per sort el metro permet escapar amb facilitat de l’illa de Manhattan per poder-la observar dels dels molls de ‘Long Island City’. Segurament un dels millors punts on fer una pausa tot gaudint com es pon el sol darrera els grans gratacels, mentre es pica alguna cosa per sopar

New York, New York - Isma Monfort - Kolhosp

Ja és fosc. Més enllà de mitja nit són pocs els turistes que s’animen a pujar fins al pis 68 de l”Empire State Building’. A aquestes hores un no s’ha de preocupar per aglomeracions ni cues d’espera i es pot gaudir amb tranquil·litat de les vistes d’un dels observatoris més elevats de la ciutat, abans de tastar alguna de les nombroses ofertes culturals que aquesta ofereix cada cap de setmana. Trio tornar al ‘Arlene’s Grocery’. L’antiga botiga de queviures és ara un dels locals musicals més actius, i on es pot trobar un dels pocs ‘karaokes’ en que els cantants són acompanyats per una banda en directe enlloc de “música enllaunada”. Aquí, en general, la gent es porta la cançó treballada de casa, llegir les lletres en una pantalla fa nosa quan un busca lluir-se. Al carrer ja no hi queda massa vida quan l’últim participant baixa de l’escenari. A ‘Times Square’ les pantalles i els anuncis lluminosos continuen encesos, però només algunes botigues de conveniència i els McDonalds segueixen oberts. La policia, en una petita comissaria amb llums de neó que no desentonen amb l’entorn, tampoc ha marxat. És el moment d’anar baixant fins al ‘Battery Park’, al costat mateix de ‘Wall Street’, per agafar el transbordador de les 5:30h cap a ‘Staten Island’. No per res, sinó perquè no puc pensar en una recompensa millor que, després de tot el l’esforç fet, asseure’s a la popa del vaixell a observar la sortida del sol il·luminant amb els primers rajos del llum del dia la mítica ‘Estàtua de la Llibertat’.

[fotografies 2010]
[fotografies 2012]

JOSE A SANTOS – ARTE Y CULTURA

Leonard Cohen, en plan Leonard Cohen 

Con los ojos cerrados, en el centro de un escenario falsamente iluminado con velas, y acompañándose de una guitarra acústica, se versionaba a sí mismo. Pennyroyal Tea sonaba más cruda y triste que como la había grabado anteriormente con su grupo Nirvana en el que sería su último disco de estudio antes de volarse la cabeza con una escopeta. En la actuación de esa noche para la MTV, Kurt Cobain arrastraba las palabras por la boca y las apretaba entre sus dientes antes de dejarlas escapar y pedir un mundo Leonard Cohen en el que poder suspirar eternamente.

Los de Seattle no son los únicos que han incluido directamente a Cohen en sus letras: Jonathan Donaue, líder de Mercury Rev, canta en A drop in time que se siente atrapado en la mente de Leonard Cohen; y Rufus Wainwright, por ejemplo, pide no ser ni John Lennon ni Leonard Cohen en Want - y no será porque el canadiense no le deba nada a su compatriota Cohen porque se ha cansado de versionarle en directo: desde Hallelujah hasta Chelsea Hotel nº2.

Seguramente, la veneración de otros músicos por este judío cristiano, medio cienciólogo y budista practicante, se deba al haber sido capaz de darle una forma física y antropomórfica a un estado de ánimo irrepetible. Quien se ha dejado atrapar alguna vez por una de sus composiciones, puede decir haberse sentido Leonard Cohen sin ruborizarse. Ya en su día, alguien escribió que él era ‘el depresivo no químico más perfecto del mundo’.

Lo que si ha sido Leonard Cohen es un adulto a destiempo. Un Señor Mayor que ha vivido perpetuamente la existencia de un adolescente Justin Bieber. Dormía tranquilo en la isla griega de Hydra – retirado del mundanal ruido durante su juventud – y publicaba libros de poemas, escribía versos sobre Hitler, y también de religión y de sexo; hasta que un día descubre la guitarra española y se ve prácticamente obligado por el productor John Hammond a ponerle melodía a sus palabras y a rondar por los festivales folk de los Estados Unidos. Con tan solo tres eses - las de Suzanne, Sisters of mercy y So long, Marianne – ya es un ídolo musical. Muy bien, pero Cohen pasa ya de los treinta y tantos años: demasiado adulto para ser el nuevo Dylan. De un retiro hippie antes de tiempo a la vida de una estrella del rock cuando suena retirada.

Incluso ahora, Cohen edita nuevo disco y se enrola en una enésima gira mundial cuando parecía que había abandonado los escenarios. Porque, al contrario que las estrellas que dicen sufrir por no haber tenido una infancia; el canadiense se podrá quejar eternamente de no poder disfrutar de su retiro balneárico una vez cumplidos los setenta. La razón más prosáica por la que se ha tenido que quitar el traje de budista y calzarse el hábito de estrella es la de volverse a ganar la vida cantando o editando y reeditando su obra anterior al verse arruinado por una representante que huyó hace pocos años con su dinero.

La versión más poética de la vuelta de Leonard Cohen es que seguimos necesitando saber lo que pasó entre él y Janis Joplin en el Chelsea Hotel; saber qué se siente cuando se es infiel; cómo enfrentarse a quien te ha traicionado; descubrir el amor más carnal y el más místico; y aún así mantener la compostura, ser aparentemente estóico y seguir comportándose como una honorable persona – sufridora, feliz e irónica. En definitva, ser un poco Leonard Cohen.

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Dallas Stadium - Isma Monfort - Kolhosp.com

Ara us començo a entendre. Han estat tants anys veient futbol -a la televisió i a l’estadi- sense compartir el sentiment i la passió per uns colors, que ja em pensava que tot plegat no formava part de mi. Però no és això, simplement el meu esport no és el futbol sinó el “football”. No és una pose, no és per ser diferent a la resta, no és perquè sigui americà. Suposo que ara ja ho puc confirmar després d’haver assistit a un partit dels Cowboys a Dallas, i quedar-me afònic a base de cridar a cada jugada decisiva (que no van ser poques).

Les diferències es noten des del primer moment i es que aquí, els dies de partit comencen molt abans pels aficionats. En nombroses ocasions he vist com el Camp Nou no s’omplia fins als últims 10 minuts, però als EUA el “tailgating” pot ser tant important com el joc mateix. La festa comença al voltant d’unes 3 o 4 hores abans del partit a la zona de pàrquing de l’estadi, quan les “tail gates” -o portes del darrera de les “pick ups”- baixen per convertir-se en superfícies multi-ús. Cerveses, aperitius, cerveses, jocs, cerveses, pantalles planes, cerveses, barbacoes, cerve…. segur que us en feu a la idea. Però jo no tinc passis de temporada així que em toca buscar lloc per deixar el cotxe a les afores. Els preus comencen als 80 dòlars els més propers i van baixant a mesura que et vas allunyant del estadi. Em conformo amb pagar-ne 20 per aparcar a una escola veïna i haver de caminar uns quinze minuts fins on m’espera, per compartir una d’aquestes cerveses, el fundador del club de fans del Barça a Dallas (qui també és fan dels Cowboys). I és que al “tailgating” t’hi conviden, una mica com passa a  “las casetas de la Feria de Abril” (la de Barcelona no, la de debò).

Dallas Stadium - Isma Monfort - Kolhosp.com

Fent una barbacoa durant el "tailgating"

Un cop dins tot és pur espectacle. Des dels estands publicitaris amb animadors i ballarines, fins a mini concerts o jocs i concursos. El meu seient és a l’última fila del recent estrenat estadi dels Cowboys, així que tinc temps de sobres de veure tots els detalls abans d’arribar-hi. Però sens dubte el que més impressiona son les dues pantalles de vídeo (les més grans del món) que pengen de la cúpula que cobreix l’estadi. Si mai heu vist un partit del futbol americà sabreu que el joc es para cada dos per tres, és aquí on les dues joies entraran en joc repetint en alta definició  tots els detalls. Inclosos els errors arbitrals! Us imagineu quelcom similar aplicat a la lliga espanyola? Però abans del joc, l’himne nacional. Tothom dempeus, posat solemne, i la ma dreta (crec) al pit.

Sí, potser tot plegat és una mica massa recarregat. Els jugadors locals salten a l’estadi acompanyats de focs artificials, les cheerleaders i les mascotes intenten atreure la teva atenció a cada pausa, i constantment s’anuncien productes i promocions. Hi ha shows a la mitja part, es sortegen cotxes, i les càmeres enfoquen a parelles d’enamorats per a que es facin un petó davant de tots els espectadors. Però és que cal concentrar tots els esforços en els únics vuit partits anuals que cada equip juga a casa, i intentar així rendibilitzar al màxim els quasi cent mil seients dels que disposa l’estadi.

Dallas Stadium - Isma Monfort - Kolhosp.com

Pensava que tot plegat em distrauria del joc. Que de la mateixa manera com em passa amb la resta d’esports (sempre a excepció del Curling), m’acabaria avorrint. Però el cert és que el primer sorprès vaig ser jo mateix, al veure’m des de la primera jugada celebrant cada iarda del equip local. Si fins i tot vaig insultar l’àrbitre! Així que, a diferència de les derrotes del Barça, aquest cop no vaig tornar “a casa” com si res quan els Dallas van perdre al últim minut de forma miserable contra els New York Giants.

-Més imatges: Cowboys vs Giants, Dallas (Texas)

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Rocky Horror Picture Show - Kolhosp.com

Rocky Horror Picture Show, el musical de ciència ficció que va fracassar escandalosament en la seva estrena però que 35 anys després es segueix projectant com a estrany film de culte omplint petites sales de cinema d’arreu del món. La barreja no garantia cap èxit: Una parella recent promesa, alienígenes transvestits i Rock & Roll.

Tampoc hi va ajudar el baix pressupost i les dures condicions del rodatge sota la pluja en un vell castell en ruïnes al oest de Londres (actualment un hotel). Però tot va canviar quan al cap dels anys els cinemes van començar a programar la pel·lícula a mitjanit, com a fi de programa. Els espectadors li van perdre el respecte i poc a poc va començar un ritual de crits i insults que van acabar convertint la projecció en un espectacle que encara perdura a dia d’avui. Tant és així que només als Estats Units ara ja ha recaudat més de cent milions de dòlars i a la ciutat de Nova York s’hi fan fins a dos passis per setmana.

Rocky Horror Picture Show - Kolhosp.com

Barcelona no podia ser menys, i la gent del club de fans no oficial organitza des de 2007 els únics passis regulars de “The Rocky Horror Picture Show” que es fan actualment a l’estat . Primer va ser als cinema Casablanca Gràcia (tancat i reobert com a Cinemes Girona), després als Casablanca Kaplan (també tancats) i ara a la sala Music Hall (recent renovada al capdavall de la Rambla Catalunya). El passat dissabte s’estrenaven a la nova ubicació i l’èxit va ser rotund, havent de penjar el cartell d’entrades esgotades.

A la cua per entrar s’hi barrejaven els fans més experimentats -alguns amb desenes de visionats- amb els “verges”, que hi assistien per primera vegada un pèl espantats del que els esperava dins. Afortunats ells, que es desvirgaran i podran deixar-se endur per primer cop per les excitants melodies del doctor Frank-N-Furter. Com en tantes coses a la vida, el més provable és que no triguin massa a repetir.