NÚRIA PERAIRE – LA VIDA EN ‘KIWI’

 waitomo caves barcaUna de las rutas por las Waitomo Caves acaba aquí.

El hambre hace magia. El instinto de supervivencia puede provocar grandes atrocidades, pero también grandes maravillas. Como la que se puede ver en las Waitomo Caves, un grupo de 300 cuevas situadas en la isla norte de Nueva Zelanda.

Existen desde hace unos dos millones de años, pero no fue hasta el 1887 que se descubrieron. A través de grietas y hoyos en la superficie se accede a cavernas y ríos subterráneos. Una vez se desciende, entre la oscuridad, se ben pequeñas luces verdosas por todo el techo. Son un tipo de luciérnagas que han encontrado en estas cuevas de piedra caliza su hábitat perfecto. Tienen oscuridad, silencio y la suficiente humedad.

El secreto de su luminosidad es el hambre. En medio de la tiniebla, la luz les sirve para atraer pequeños insectos que devoraran. Cuanto más hambrientas están, más brillan. Son tan numerosas que en la Glowworn Cave crean un cielo estrellado, un universo paralelo que se contempla mientras se flota en el río subterráneo que recorre la cueva. La sensación de flotación acentúa todavía más la magia del momento, como si fuésemos un astronauta que observa el universo.

Si entramos al detalle la realidad rompe tanta poesía. Una vez los insectos son atraídos por la luz de las luciérnagas (que bonitas, no son) quedan enganchados en unos finísimos hilos pegajosos que éstas generan con baba.

Los maoríes ya sabían de la existencia de las luciérnagas, pero no fue hasta que entraron en las cuevas que se dieron cuenta de la profundidad y inmensidad de las mismas. Un jefe local maorí, Tane Tinorau, acompañado por un investigador europeo, Fred Mace, fueron los primeros en recorrerlas todas. Los primeros en apreciar la acústica de la Cathedral Cave y los primeros en maravillarse con las estalactitas y las estalagmitas.

Dos años más tarde, Tane comenzó con las visitas guiadas que se mantienen hasta ahora. Existen diversos recorridos y niveles de riesgo. Se puede disfrutar de la cuevas con un pequeño paseo o se puede escoger la ruta más aventurera. It is up to you.

nonameEntrada, evidentemente, para la ruta no aventurera. El paseo es genial.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAÉsta es la entrada a las cuevas para los más aventureros.

(Dentro de las cuevas no se pueden hacer fotos. Aquí encontraréis las fotos oficiales)

Avui hi ha partit

24/04/2013

NÚRIA PERAIRE-LA VIDA EN ‘KIWI’

rugbiEden Park. Auckland, Nova Zelanda. 5 d’abril de 2013.

Després de sis mesos vivint a Auckland no podíem deixar passar més temps. Havíem d’anar a veure un partit de rugbi. Ja en teníem ganes i per fi es va presentar la oportunitat. Aquí el rugbi és com el futbol, l’esport nacional. Però per sort no se’n parla cada dia durant 24 hores. De fet, no hi ha tants partits. Un cop veus els cops que reben els jugadors, entens que no viurien gaire si juguessin tres vegades per setmana.

El lloc: Eden Park a Auckland. El protagonistes: els Blues d’Auckland contra els Highlanders d’Otago. Al camp: tres àrbitres vestits de rosa xiclet llampant (mitjons i tot), 15 jugadors per equip, la pilota i tres metges per equip que no juguen però que es passen més temps al camp, assistint als jugadors, que no pas a la banqueta.

Els favorits eren els Blues i, tot i que el partit se’ls va complicar en alguns moments, van guanyar per 29 a 18.

Per dir-ho d’alguna manera, per una analfabeta del rugbi com jo aquest és un esport complex. Un amic kiwi s’esforçava en explicar-me cada cosa que passava, perquè la veritat és que el joc s’interromp moltes vegades. Tot i que vaig prestar una atenció exquisida a cada explicació al final m’he quedat amb les normes bàsiques.  No passa res si tires a un jugador a terra estirant-lo de la samarreta. No passa res si li dones unes bones hòsties per fer-lo caure, això sí, sense tocar-li el cap.  A banda, de que sempre s’ha de passar la pilota cap enrere i de que per puntuar la pilota ha d’arribar a creuar tot el camp fins que traspassa la línia que delimita el terreny de joc del camp contrari, això són 5 punts. Sí que es pot xutar cap endavant i si la pilota passa entre els dos pals del camp contrari són 2 punts més. I 3 si es marca un penal.

Però el més divertit és veure el contacte entre jugadors. No hi ha pietat. El rugbi es basa en el placatge, en acabar tots per terra de la manera més bruta possible per aconseguir la pilota. I aquí és on hi ha l’acció. El soroll dels cops entre els cossos es pot arribar a sentir des de la segona graderia. I cada vegada que els Blues aconsegueixen derrocar un dels adversaris el camp s’anima.

I cada cop que el camp s’anima o s’indigna perquè els adversaris han derrocat a un Blues entra un metge al camp.

Els cosso dels jugadors de rugbi són de pedra. L’aparença ja deixa veure que la musculatura és molt forta, però la reacció al dolor és d’home de pedra. Res de res. Els pot estar rajant el nas o la orella, o poden tenir un múscul tot trinxat i no passa res. Entra el metge un moment (el joc ni s’atura, sinó encara hi seríem) fa alguna cosa i a jugar s’ha dit. Però a vegades hi ha ensurts grossos. En aquesta ocasió per atrapar una pilota que volava alta dos jugadors van topar a l’aire i després un d’ells, amb les mans ocupades aguantant la pilota, va caure a terra sense voler frenar el cop. Va passar l’inevitable. Es va quedar inconscient, no va haver-hi manera de fer-lo tornar i el van portar a l’hospital, aquest cop el joc sí que es va aturar. Però com diu el meu amic, no passa gaires vegades, només algunes. El que sí que passa són els cops i el fregament constant a les orelles. Us heu fixat mai en les orelles d’un jugador de rugbi. Feu-ho, són tot un poema visual.

rugbi banderes

No hi havia una gran entrada, potser érem un dos terços de l’aforament. Això sí, tots els que hi érem hi vam anar preparats. Les banderes blaves onejaven per tot arreu. I no faltaven els bons entrepans, perdó. Aquí són hotdogs o hamburguers. I per beure cervesa, sí. Però també vi. No oblideu que estem a New Zealand i si el rugbi és l’esport nacional el vi és la beguda per excel·lència. Per acompanyar un hotdog ben llardós res millor que una ampolla petita de vi Pinot Noir de 2010. Yummy.

L’estiu

20/02/2013

NÚRIA PERAIRE – LA VIDA EN ‘KIWI’

01La platja de Whatipu, Auckland. New Zealand. Gener de 2013

“Sangría congelada, paella marinera, melón, carajillo y popeye de limón. Refresco milagroso. Quema, la arena. Peligro, medusa. La crema, Nivea…” Delafé y Las Fores Azules fan una bona enumeració de símbols de l’estiu, una llista que jo resumiria en la paraula xiringuito. Un xiringuito amb quatre pins al fons. Com és un estiu sense un dinar a Ca la Nuri de la Barceloneta mentre olores la barreja de sorra, mar i crema solar? Sense un vi blanc per acompanyar el pescadito frito, sense una bona paella després, i una bona siesta? Sense els margarites del Santa Marta també a la Barceloneta?  Com és un estiu sense baixar als xiringuitos de la platja de Vilanova per la nit, sense que els peus s’enfonsin en la sorra freda? Com és un estiu sense banyar-te al Mediterrani i quedar-te fent el mort? Com és un estiu sense fer la passejada per la bora del mar fins a la Pasífae de l’espigó de Vilanova?

Doncs és un estiu màgic. A l’altra punta del món hi ha platges infinites de sorra negra on sembla que no hi hagi estat mai ningú abans.  Són tan llargues que per més que camines no arribes mai al final i com més avances més petita et fas, més consciència prens de la immensitat. Deixes petjades en sorra verge i només et creues amb aus que fan evident el seu malestar al tenir companyia. Trencant la línia de la costa hi ha roques que són muntanyes, sembla que han arribat allà caigudes del cel. Imponents, amb una capa de vegetació que les cobreix i que fa més fàcil convertir la seva silueta en una cara. La roca en qualsevol moment s’aixecarà i es posarà a caminar.

02

El mar salvatge no para. El so de les onades no és relaxant com el del Mediterrani. Aquí no hi ha treva, és una lluita constant del mar contra la costa. I des del mar, es pot seguir amb la vista tot el perfil de l’illa, ben enllà sense que hi aparegui ni una sola casa, ni un sol cotxe, ni una sola carretera.  Sola davant una natura desbordant, així era el món abans que l’humanitat l’ocupés del tot, així encara es conserva aquí a Nova Zelanda.

posta sol

Després de veure la posta de sol com si fos un espectacle privat, comença la festa de la visió nocturna. El cel apareix en forma d’esfera, on no hi ha un punyat d’estrelles. Aquí tot està organitzat, veus les constel.lacions, totes les formes, totes les nebuloses. No se t’escapa cap detall. Per estar hores i hores mirant. Per estar dies i dies viatjant per un país ple de màgia.

I sabent que el millor de viure en un món màgic és que quan tornis a lloc d’origen, el xiringuito seguirà on estava.

I va arribar el dia

28/11/2012

NÚRIA PERAIRE-LA VIDA EN ‘KIWI’

Per fi ha arribat el dia. Què pot fer que la televisió pública de Nova Zelanda estigui fent una programació especial des de bon matí fins a les vuit del vespre? Què obre tots els informatius? Peter Jackson i la seva nova súper producció. Avui s’ha fet l’estrena mundial de The Hobbit. An unexpected journey. La nova pel.lícula del director de Nova Zelanda. L’estrena ha comptat amb tots els elements per donar-li el màxim glamur. Una llarga i impecable moqueta vermella ha presidit el centre de la capital kiwi. La ciutat ha lluït gràcies al sol, avui no hi ha hagut pluja, per sort. Però sí un insistent vent, tal i com és d’esperar a Wellington.

Tot i la cuidada posada en escena i l’esforç de les periodistes per emular a les actrius de cinema el dia dels Óscar, amb Jackson com a protagonista el glamur està de més. El director s’ha presentat a l’acte amb el desenfadat pentinat de sempre i amb la seva filla, que ha assegurat que fins al moment no havia vist la pel.lícula. Per tant, l’estrena ha estat el seu primer visionat. Ho ha explicat abans d’entrar al cinema en una de les moltes entrevistes a peu de moqueta, per on les estrelles han fet un passeig que s’ha fet una mica llarg, massa metres de moqueta.

Pels milers de fans que han anat fins a Wellington segur que el passeig ha estat massa curt. Entre el públic hi havia Gandalfs, Frodos, Bilbos, Gollums… Molts d’ells ja estaven ahir a l’aeroport per rebre els actors al arribar a la terra mitjana. Hi haurà a qui li agradi la pel.lícula, qui ja estigui cansat d’aquesta història, i més sabent que hi ha dues pel.lícules més de The Hobbit, qui tingui curiositat per veure-la… Però sigui com sigui es tracta d’un gran negoci que mou molts diners i per això tan interès. La indústria del cinema és una de les més importants de Nova Zelanda. No és d’extranyar que, si en altres països els presidents o primers ministres fan visites oficials als estats veïns o a països amb interessos comericals, com la Xina o Rússia. Aquí a Nova Zelanda el primer ministre va de visita oficial a Hoolywood. Només en les dues primeres pel.lícules del Hobbit s’han invertit uns 500 milions de dòlars americans que en part han arribat a Nova Zelanda. A més a més, la repercussió de la película té un efecte directe en el turisme que rep el país. Ja ho van notar amb El Senyor dels Anells, i ara esperen que es repeteixi amb la nova entrega de Jackson.

                                                                                                                                                              Peter Jackson i la seva filla Katie Jackson. Wellington.28/11/2012

El pressupost de la pel.lícula també s’ha encarit perquè en aquesta ocasió Peter Jackson ha apostat per una nova tecnologia, es tracta d’un format d’alta velocitat de fotogrames (HFR 3D). El que permet és augmentar els fotogrames per segon. Si normalment en veiem 25, ara Jackson n’ha posat 48 en un sol segon. Diuen que així s’incrementa la nitidesa de la imatge i es suavitza el visionat en 3D. Aquest 28 de novembre la nova experiència cinematogràfica només l’han pogut experimentar uns quants, per la resta la data és el proper 13 de desembre.

Les 7 diferències

07/11/2012

NÚRIA PERAIRE – LA VIDA EN ‘KIWI’

Primera. T’acomiades de la família i dels amics. Deixes la feina, el pis, la bici. Canvies de país, de continent, d’hemisferi. I quan entres a la que serà casa teva se’t passen tots els mals. A Auckland la majoria de la població viu en casetes, amb jardí. En barris tranquils. Des de casa nostra és impossible sentir el soroll del trànsit. Les plantes sempre estan boniques perquè no depenen de mi. El temps s’encarrega de regar-les i donar-los la llum que necessiten. Cases i jardins fan d’Auckland una ciutat molt extensa, pel que la densitat de població és molt baixa. Hi vivim 1.200 hab /km2. A Barcelona la densitat ronda els 16.000 hab/km2. I si tothom té el seu espai, els cotxes també. Pots aparcar a la porta de la majoria de llocs on has d’anar i la contaminació és imperceptible.

Segona. Messi, Cristiano, Guardiola, Xavi. El Mundo Deportivo, Sport, AS. Aquí no tenen res a fer. El futbol no interessa. El que importa és el rugby. L’esport nacional per excel·lència. I tot i que és cosa sèria, la proporció entre el temps i l’espai que se li dedica és raonable. No hi ha no sé quants partits en una sola setmana.

Tercera. Els supermercats són el paradís per a qui li agradi la pastisseria. I a qui no li agradi fer pastissos, aviat hi caurà. Tot està perfectament col·locat en un dels passadissos. Bicarbonat sòdic, sucre llustre, paper per recobrir els motlles…. Busca una recepta i per més estranys que semblin els ingredients segur que els trobaràs fàcilment. Per això es diuen SUPERmarket.

Quarta. La regulació sobre tot el que tingui a veure amb els focs artificials és molt estricta. Fins la més petita vengala només es pot comprar durant un cap de setmana a l’any. Coincideix amb el 5 de novembre, quan es recorda el mateix dia de 1605 en què un grup liderat per Guy Fawkes volia fer explotar el Parlament anglès. Van ser descoberts i Fawkes va ser cremat a la foguera. De la foguera, el foc i del foc els focs artificials.

Cinquena. “Gràcies” és la paraula que més sento de bon matí. Un cop puges a l’autobús, cada vegada que algú baixa a la seva parada li dóna les gràcies al conductor per haver-lo portat fins allà. Per més que ho sento, no m’ho crec. El dia que torni a Barcelona i per costum, un cop baixi de l’autobús, cridi “Gràcies” no sé pas que pensaran de mi.

Sisena. A Nova Zelanda no hi viu gaire gent. No arriben als 5 milions de persones. O sigui que no hi passa gran cosa. Els informatius són de l’estil dels de TV3 a l’estiu: un tema important i la resta per omplir. I així tot l’any fins que detenen al senyor de Megauload o fins que Peter Jackson estrena una nova pel.lícula.

Setena. La natura és desbordant i impactant. La vida urbana pobre. El millor que es pot fer els caps de setmana és marxar de la ciutat. Passejar per la platja de The piano o pujar una de les muntanyes de The Lord of the Rings. Gaudir de la natura com si fos el teu gran tresor.

One Tree Hill

17/10/2012

NÚRIA PERAIRE-LA VIDA EN ‘KIWI’

Do androids dream of electric sheeps? I don’t know. Però el que sí sé és que els habitants de Nova Zelanda segur que somien en ovelles, siguin elèctriques o animals, tan si els costa de dormir com si no. Aquí les ovelles estan per tot arreu. Fins i tot dins els parcs urbans. Bé, a Auckand, més que parcs es tracta de volcans urbans. La ciutat d’Auckland està construïda sobre una cinquantena de volcans, coberts per una extensa moqueta de gespa verda, un verd molt intens alimentat per les llegueres pluges diàries.

Un d’aquest volcans sobre el que s’ha delimitat un parc urbà és One Tree Hill, que alhora és un símbol de l’enemistat entre maoris i colonitzadors.

El 1852, quan Auckland ja era una colònia anglesa, es diu que un dels colons va pujar fins a la cima de One Tree Hill i va talar l’arbre que hi havia al cap de munt de tot, un arbre típic de la flora de Nova Zelanda, es diu que era una totara, un arbre sagrat de la comunitat maorí. Uns anys més tard, el 1870, els colons el van voler replantar, però no van tenir en compte l’espècie de arbre que era i van decidir plantar un pi. Finalment en van plantar tres. Ja no en queda cap. Un va morir del que vindria a ser una mort natural, no es va adaptar al medi. Els altres dos van ser tallats per maories que es van prendre com un insult que la replantació es fes amb pins i no amb algun arbre autòcton. L’any 2000 es va talar l’últim dels tres, es va fer amb una serra elèctrica. Aleshores el One Tree Hill va passar a ser el None Tree Hill.

Un cop desapareguts tots els arbres, el govern no s’ha atrevit a replantar-los. Aquí es tracta amb molta delicadesa tot el que té a veure amb la conciliació nacional, perquè, de fet, mai hi ha hagut un procés d’independència. Hi ha dues comunitats que viuen sense gaires interaccions: la kiwi (els hereus dels colonitzadors) i els maories. Viuen en un equilibri, de moment, bastant bo que permet que hi hagi pau tot i que els maoris segueixen reclamant compensacions pel patiment que va suposar la colonització, i tot i que alguns kiwis creuen que ja se’ls ha compensat sobradament i que ells, tot i ser hereus dels colonitzadors, ja no estan en deute amb els maoris. De fer, no fa gaires anys el govern va aprovar per llei que als maoris se’ls tornessin parcel·les de terra a la costa.

A l’espera de decidir què és fa amb One Tree Hill i els arbres, de moment el que hi ha és un obelisc. Fa dos anys el govern i la comunitat maorí van arribar a un acord que encara no s’ha fet realitat. Ni un, ni dos, ni tres, ni cinc. Es plantaran nou arbres, sis d’una espècie autòctona i tres de l’espècie totara.

Mentrestant les ovelles continuen pasturant tan tranquil·les.