EL RETROBAMENT

16/10/2013

NÚRIA PERAIRE – LA VIDA EN ‘KIWI’

la foto bornMercat del Born, Barcelona. 11 d’octubre de 2013.

Estar un any fora en un país preciós no té preu. Però què bonic tornar a casa i adonar-me que he trobat a faltar més coses de les que em pensava. Aquí va la llista, perquè no està malament que us les recordi!

1. La sobrassada. Sí, senyor. Potser no és un aliment de la dieta habitual, però que bona és una bona sobrassada.

2. El croissant de xocolata per dins. Mira que hi ha bona pastisseria a Nova Zelanda (què dir del deliciós cinnamon roll), però no vaig trobar bons croisants i menys amb xocolata PER DINS. Mai més diré que no a un croissant de xocolata.

3. Caminar, caminar i caminar. Passejar, passejar i passejar. És molt curiós viure en un país on no existeix el concepte passejar. Si se surt al carrer sempre és per anar a algun lloc. Se surt en cotxe i s’aparca al davant mateix de la destinació. A Auckland no se surt a fer un tomb. Ara vaig caminant a tot arreu. Mira que un dia no m’agafi per anar caminat de Vilanova a Barcelona.

4. Veure Barcelona. Barcelona es una ciutat bonica. Pareu i mireu-la. Després agafeu el tren (el cotxe no cal perquè ja m’he adonat que el peatge de la C-32 al Garraf està hipercar. Això no ho he trobat gens a faltar, of course) i veniu fins a Vilanova. Mireu-la també. La plaça de la Vila, el passeig al costat del mar i la Geltrú.

5. Aquí passen coses!! Mires el diari, el Time Out, diferents entitats noves que estic descobrint i cada dia podries anar a algun lloc on s’ha organitzat alguna cosa. Per fi una mica d’activitat! I el millor de tot es que encara fa caloreta. Pensava que arribaria amb el temps just per dir adéu a l’estiu, però s’ha esperat a marxar.

Roda el món i torna al Born.

Per sempre més

18/07/2013

NÚRIA PERAIRE-LA VIDA EN ‘KIWI’

P1070658Bach a Coromandel Town, febrer de 2013.

Imagina que agafes una capsa de sabates. Amb unes tisores li retalles el que serien dues finestres. Després una porta. Amb uns cartons fas parets interiors. Es tracta de fer una distribució ben elemental: una o dues habitacions, la cuina i el menjador. A fora, imagina que hi col·loques una taula de fusta, uns bancs i una barbacoa. Ho tens? Doncs ja saps què és un bach, la casa d’estiueig o de vacances dels kiwis. Es caracteritza per la seva senzillesa constructiva, de materials i de costos.

Evidentment no són de cartó però quasi. Les parets i l’estructura són de fusta i quan els veus per fora recorden als barracons. Un cop surts de la ciutat, aquesta caseta la trobes per tot arreu. I és que el seu èxit va ser precisament la simplicitat. Als anys cinquanta les carreteres de Nova Zelanda començaven a ser millors i la classe mitjana començava a tenir millors cotxes. Podien viatjar pel país i podien permetre’s construir-se cases d’estiueig com el bach, tot un símbol de la cultura de Nova Zelanda. Aquí tots són uns manetes i la gràcia del bach és que cada família s’ha construït el seu. Fins i tot es veuen autocaravanes dels anys 60 a les que se’ls han annexat parets per fer les habitacions.

Després de la Segona Guerra Mundial el país va voler compensar els seus soldats. I sí, es va decidir donar-los un bach. Una caseta a prop del mar o enmig de meravelloses muntanyes perquè poguessin tenir un lloc on descansar després dels serveis prestats.

La regió de Whananaki és el paradigma del bach. Allà continua havent-hi el mateix bach dels setanta amb les parets de fusta ben fines, que a la que vingui el llop a bufar sortiran volant, i allí roman aquella autocaravana des de fa 40 anys amb una iaiona que prepara el sopar en una cuina que qualsevol amant de les noves tendències compraria per ser d’allò més vintage.

IMG_3662Whananaki, abril de 2013.

De fet, nosaltres hem viscut en cases ben antigues, a les que no han remodelat ni el  lavabo ni la cuina. Quants cops m’he preguntat quantes famílies deuen haver cuinat abans que jo en ella. Deu ser perquè saben que estan aïllats del món, que els kiwis ho conserven tot durant anys i panys. Ja em sembla bé viure en una cultura que abans de llençar i comprar de nou prefereix arreglar les coses. Al cap de 40 anys estaria més que justificat canviar la pica, però qui vol ser pràctic quan està aquí a l’aventura descobrint el món cada dia.

Contradiccions

03/04/2013

NÚRIA PERAIRE-LA VIDA EN ‘KIWI’

la foto-1Auckland, Nova Zelanda. Abril de 2013.

Nova Zelanda és un país en el que els ciutadans paguen la quota d’un gimnàs i hi van. És un país on encara que la classe de body combat, spinning o el que sigui comenci a les sis del matí, els esportistes hi arriben mitja hora abans. És a dir, a les 5.30h. És a dir, a dos quarts de  sis de la matinada. És a dir, que s’han llevat a les 5 del matí pel cap baix per anar a practicar un esport. Un país on si preguntes “quantes vegades a la setmana véns a Yoga?” no et responen “dos o tres cops, si puc” sinó que et diuen “vinc cinc dies. Es que els caps de setmana amb els nens no puc”. Un país en el que a qualsevol hora veus gent corrent pel carrer: a primera hora del matí, a darrera hora de la tarda o a ple migdia. I on una bona part dels que corren són dones que acaben de ser mares i van fent footing mentre empenyen el cotxet. No hi ha cotxets normals, tots tenen disseny esportiu. És aquell país en el que els carters van en bicicleta pujant i baixant els 5 turons que hi ha per barri com a mínim.

Un país amb una gran oferta de gimnasos que es barallen per aconseguir clients. Quan entres per informar-te sembla que entres a un banc per  demanar una hipoteca (bé, això abans, ara ja ningú va a un banc esperant que l’informin de res). Et fan esperar còmodament perquè et rebi algú del departament de captació de socis. Et saluda molt amigablement i et fa passar al seu despatx. Allà t’explica tot el que et poden oferir i et pregunta què vols fer i quins objectius vols aconseguir amb la seguretat de saber que et podrà donar tot el que demanis. Un cop feta l’explicació teòrica passem a la pràctica. Un passeig per les instal·lacions. Aquí les màquines de no sé què, aquí la secció de no sé què més, que si entrenadors personals, les dutxes, una sala de màquines només per dones… I al cap de mitja hora surts amb un pito a les orelles pel volum de la música. I com que tenen les teves dades, perquè per informar-te és indispensable omplir un formulari, al cap d’una setmana… Exacte. Trucada de com està el tema, de si ja t’has decidit. Tot molt professionalitzat. La competència és molta i és un bon negoci.

Però no és cera tot el que crema. Nova Zelanda té un problema amb la obesitat. El 1997 el 17% dels homes i el 21% de les dones eren obesos. El 2009 el percentatge pujava fins el 28%, sobretot entre els maoris i els ciutadans immigrants o descendents de les illes del Pacífic. Els obesos maoris doblaven el percentatge dels de descendència europea, i els procedents de les illes del Pacífic el tripliquaven. A més a més, segons la OMS, el 2007 Nova Zelanda era el segon país amb més obesitat entre els països de parla anglesa, només per sota dels Estats Units.

A l’hora d’explicar aquesta situació es parla de diverses causes com la mala alimentació i la manca d’exercici físic. I alhora d’explicar per què hi ha molt més obesos entre els maoris o els descendents de la illes del Pacífic es parla d’una combinació de factors. El primer, que aquesta part de la població és majoritàriament la més pobre i això incideix en la mala alimentació. El segon, una propensió genètica a l’obesitat, accentuada pel canvi en l’alimentació d’aquesta part del món a causa de la colonització. El tercer, un factor cultural segons el qual tradicionalment els habitants de les illes del Pacífic han venerat els cossos grans, tot i que les noves generacions ja no està tan influenciades per aquest costum.

Mentre es treballa per reduir els percentatges d’obesitat van sorgint mesures sorprenents. La companyia aèria Samoa Air s’ha convertit en la primera del seu ram que cobrarà als passatgers en funció del seu pes. Els propietaris de la companyia s’excusen en dir que així contribueixen a reduir la obesitat del país. Però la mesura ja ha rebut crítiques per part d’experts en obesitat. Els passatgers paguen un preu per cada quilo de pes (tan els quilos de la persona com de la maleta), un preu que varia en funció de la distància, com més lluny més car et surt el quilo. En el vol entre les dues pincipals illes de Samoa el quilo val 52 cèntims de dòlar neozelandès. Si vols anar de Samoa a l’illa de Tonga, el quilo et costa 1.98 dòlars.

Des de la companyia diuen que és un sistema just perquè no hi ha taxes d’equipatge extra ni res, un quilo és un quilo. Però des de l’associació que lluita contra la obesitat ja han afirmat que és una mesura que només contribueix a estigmatitzar i discriminar els obesos.

Les illes del Pacífic tenen les ràtios d’obesitat més altes del món i des de Samoa Air creuen que el futur de la zona passarà per cobrar segons el pes perquè, expliquen, les companyies aèries depenen del pes i no del nombre de seients. I és que, com en tantes altres situacions, allà on es puguin fer duros que s’aparti tota moral.

NÚRIA PERAIRE-LA VIDA EN ‘KIWI’

foto casaLa nostra casa a Auckland. Gener de 2013.

Recordeu quan la informació econòmica estava reservada als entesos en la matèria (suposats entesos alguns)? Com era la vida abans de conèixer la prima de risc? Amb què obrien els informatius quan no hi havia crisi? De què es parlava al bar? Només de futbol?

Des de ja fa un temps llarg tots en sabem una mica més, d’economia. Si fa 10 anys ens haguessin dit que així seria no ens ho hauríem cregut per res del món. Prima de què? Jo? Jo, seguint l’evolució de la prima de risc dia a dia esperant que s’allunyi dels 400 punts? Ai! No! Que hem arribat als 500! On han quedat aquells temps en què els diaris anaven canviant de lloc la secció d’economia perquè no sabien on carai posar-la.

Doncs sí, alguna cosa bona havia de tenir tot aquest merder. Ja en sabem una mica més. Però és curiós fer l’exercici de pensar: com era la informació que consumíem abans de la crisi?

Doncs era com a Nova Zelanda ara. A la premsa l’economia segueix sent marginal. I als informatius televisius no hi ha ni la típica referència a l’evolució diària de la Borsa. Quina Borsa? Aquí quan es parlar d’informació econòmica és només per un tema. I quin podria ser? Fes memòria! Els preus de les cases estan pujant i el preu del sòl també. No siguis tonto i compra ara, que en un any valdrà més. Tot i que aquí, de moment, no hi ha una especulació desbordada.

A Auckland l’habitatge està pujant de preu i molt. Del 1996 al 2006 s’ha doblat i en deu anys podria tornar a fer-ho arribant a xifres del milió de dòlars neozelandesos per una casa. A finals de l’any passat la mitjana de preu de venda a Auckland era de 400.000 dòlars. El que serien uns 255.000 euros. És un problema que preocupa al govern que està intentant impulsar mesures, sense massa èxit. Els economistes avisen sobre la situació en la que es podrien trobar les famílies joves que vulguin comprar la primera llar. A Auckland hi ha les cases que hi ha, i no hi ha lloc per més. I les que hi ha no es tiren a terra per fer-hi un bloc de pisos. Per això puja el preu. Qui vulgui viure prop del centre ho ha de pagar perquè no se’n poden fer més. La ciutat creix per la perifèria.

Però tampoc es tracta d’una situació que estigui a les portades dels diaris d’aquí cada dia, ni cada setmana. Res de tot això. No és ni com la crisi espanyola ni com la corrupció espanyola, que ocupa portades dels diaris d’allà dia sí i dia també. I jo, no sé si és perquè en referència a vosaltres estic cap per avall, però com més llegeixo els diaris d’allà menys entenc les coses. De veritat ningú ha dimitit? Ni dels uns ni dels altres? Que no acabem normalitzant els escàndols pel sol fet que se’n parla cada dia…

Tiki

19/12/2012

NÚRIA PERAIRE – LA VIDA EN ‘KIWI’

-3

Amb el temps m’adono que el verd està present en la cosa més petita. Fins i tot en els tikis. Una de les reminiscències que queden dels primers habitants de les illes. Els maorís que venien de la Polinèsia. El tiki és el nom que rep una figura humana esculpida en una pedra de jade. No és gaire gran, es feia servir com a decoració. Ara pots portar un tiki penjat del coll.

Sobre el seu significat hi ha diferents teories. Una és la habitual. Sempre que trobeu una figura humana esculpida nua hi haurà la teoria de que es tracta d’uns representació de la fertilitat. Doncs el tiki va despullat i se’l representa amb les cames obertes, així que ja ho sabeu.

La segona teoria diu que la figura no és femenina, sinó masculina, i que fa referència al mite de Tiki, el primer home que va habitar la terra. Segons aquest mite, Tiki estava sol, però un dia va mirar cap a l’aigua i, confós pel seu propi reflex, va creure que hi havia algú més. Al entrar al mar el seu reflex va començar a tremolar i es va desfer. Va tenir una gran desil.lusió. L’endemà, al mirar a l’aigua, va veure un altre cop la seva pròpia imatge i no ho va suportar. Va decidir cobrir el mar amb la terra per no mirar-se mai més. Però d’aquesta unió en va sortir una dona. Ja tenia companyia. I així va nèixer la humanitat.

Tota aquesta història provè dels maorís que vivien a la illa sud de Nova Zelanda, que és la que es caracteritza per tenir la pedra jade. I des d’aleshores fins ara la figura del tiki s’ha mantingut. Es pot trobar a totes les botigues de souvenirs, fins i tot alguns dissenyadors l’han reinterpretat.

-1

A mi me’l van regalar.

Amb els ulls oberts, un sap que està a Nova Zelanda perquè tot és verd. Amb els ulls tancats, un sap que està a Nova Zealanda perquè tots els dependents són amables quan et parlen. El de la gasolinera, el del súper, el cambrer… poden tenir mals dies com tothom però a la feina saben què han de fer i ho compleixen. Et pregunten què tal estàs, com t’ha anat el dia, si necessites alguna cosa més… Et donen conversa sense ser pesats. Mentre el dependent de la botiga on havia entrat m’envolicaba els regals, anàvem parlant. Com és habitual. I com que teníem els tikis allà al davant em vaig interessar per saber què eren. No va caldre articular ni mitja paraula més que ja me l’havia regalat. New Zealand…

One Tree Hill

17/10/2012

NÚRIA PERAIRE-LA VIDA EN ‘KIWI’

Do androids dream of electric sheeps? I don’t know. Però el que sí sé és que els habitants de Nova Zelanda segur que somien en ovelles, siguin elèctriques o animals, tan si els costa de dormir com si no. Aquí les ovelles estan per tot arreu. Fins i tot dins els parcs urbans. Bé, a Auckand, més que parcs es tracta de volcans urbans. La ciutat d’Auckland està construïda sobre una cinquantena de volcans, coberts per una extensa moqueta de gespa verda, un verd molt intens alimentat per les llegueres pluges diàries.

Un d’aquest volcans sobre el que s’ha delimitat un parc urbà és One Tree Hill, que alhora és un símbol de l’enemistat entre maoris i colonitzadors.

El 1852, quan Auckland ja era una colònia anglesa, es diu que un dels colons va pujar fins a la cima de One Tree Hill i va talar l’arbre que hi havia al cap de munt de tot, un arbre típic de la flora de Nova Zelanda, es diu que era una totara, un arbre sagrat de la comunitat maorí. Uns anys més tard, el 1870, els colons el van voler replantar, però no van tenir en compte l’espècie de arbre que era i van decidir plantar un pi. Finalment en van plantar tres. Ja no en queda cap. Un va morir del que vindria a ser una mort natural, no es va adaptar al medi. Els altres dos van ser tallats per maories que es van prendre com un insult que la replantació es fes amb pins i no amb algun arbre autòcton. L’any 2000 es va talar l’últim dels tres, es va fer amb una serra elèctrica. Aleshores el One Tree Hill va passar a ser el None Tree Hill.

Un cop desapareguts tots els arbres, el govern no s’ha atrevit a replantar-los. Aquí es tracta amb molta delicadesa tot el que té a veure amb la conciliació nacional, perquè, de fet, mai hi ha hagut un procés d’independència. Hi ha dues comunitats que viuen sense gaires interaccions: la kiwi (els hereus dels colonitzadors) i els maories. Viuen en un equilibri, de moment, bastant bo que permet que hi hagi pau tot i que els maoris segueixen reclamant compensacions pel patiment que va suposar la colonització, i tot i que alguns kiwis creuen que ja se’ls ha compensat sobradament i que ells, tot i ser hereus dels colonitzadors, ja no estan en deute amb els maoris. De fer, no fa gaires anys el govern va aprovar per llei que als maoris se’ls tornessin parcel·les de terra a la costa.

A l’espera de decidir què és fa amb One Tree Hill i els arbres, de moment el que hi ha és un obelisc. Fa dos anys el govern i la comunitat maorí van arribar a un acord que encara no s’ha fet realitat. Ni un, ni dos, ni tres, ni cinc. Es plantaran nou arbres, sis d’una espècie autòctona i tres de l’espècie totara.

Mentrestant les ovelles continuen pasturant tan tranquil·les.