En trànsit

24/09/2013

NÚRIA PERAIRE-LA VIDA EN ‘KIWI’

PhotoAeroport Internacional de Narita, Tòquio. 20 de setembre de 2013.

Sense telèfon mòbil i sense claus. Imagineu-vos-ho. A mi no em cal fer-ho perquè és com he viscut l’última setmana. Sense claus d’enlloc, el que significa que durant una setmana no he tinut casa, cap casa, cap cotxe, cap bicicleta, cap moto, cap res. I sense telèfon el que significa que no he tingut Whatsapp, ni iMessage, ni Facebook, ni Instagram, ni número de telèfon.

Molta gent al món viu així. Però per algú com jo, que ha tingut la sort de nèixer a Barcelona i viure en un país on mai m’ha faltat de res, ha estat tota una experiència. Així que vosaltres, habitants del primer món com jo, poseu-vos al meu lloc.

Sense claus tens la sensació continua que et falta alguna cosa. Regires la bossa mil vegades al dia amb la sensació que ja ho has perdut. El què? Ben bé no ho saps, però ho has perdut.

És una sensació estranya que podria tenir el seu punt d’aventura si no fos perquè ja porto més d’un any amb la sensació de viure temporalment a tot arreu. Així que deixo l’aventura pels novells.  Jo tinc ganes de tenir unes claus com Déu mana, d’aquelles tan grosses que van fent soroll dins la bossa a mesura que camines. I vull tenir moltes claus, un clauer replet de claus i haver de preguntar-me al cap d’un temps: aquest clau, d’on era?

Però el veritable xou arriba quan has de fer-te amb un nou número de telèfon i amb un nou aparell. Les botigues d’atenció al client de les empreses de telefonia sempre estan plenes de gent, mitja hora de cua no te la treu ningú. I mentre arribes i esperes es produeixen situacions ben peculiars. Només arribar a una de les botigues t’enfrontes a una pantalla d’ordinador que et demanarà quatre dades i et donará el número que et correspon. Et dóna l’opció d’enviar-te un missatge al telèfon quan et toqui. I aquí ve el més curiós, ja no es concep que la gent pugui no tenir telèfon. Estàs a una botiga on venen telèfons però ja donen per suposat que en tens un, en el que t’avisaran quan et toqui. Doncs no en tinc.

Ja previnguda he arribat a la botiga amb un iPad. He pensat que mentre m’esperava em distreuria connectada al wifi de la botiga. En aquest cas, per connectar-te al wifi has d’introduir les teves dades i t’enviaran un codi al teu telèfon mòbil. Ja hi som! Que no tinc telèfon! Que hi ha gent que no tè telèfon, ni que sigui temporalment! Total, que res de wifi.

Finalment, m’atenen i la pregunta es repeteix fins a tres vegades. Però no tens telèfon? Però de cap tipus? No tens terminal? No! No tinc telèfon.

Aquesta sitaució m’ha recordat un altra ocasió en la que tampoc vaig tenir mòbil temporalment, vaig voler fer una transferència entre diferents bancs i al moment de fer-la hem van avisar que per completar el procés m’enviarien un codi al telèfon mòbil. Ai… Què fàcil pot ser la vida amb mòbil i què complicada es pot fer si no en tens.