Cabo_de_Gata_Almeria_Spain_01

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Aquest juliol he tingut ocasió de passar ni més ni menys que 60 hores (dos dies i mig) al parc natural de Cabo de Gata del sud-est de la península, concretament a la província andalusa d’Almeria. L’excusa no era altra que anar-hi a cercar algunes de les localitzacions que es van utilitzar per a filmar la tercera pel·lícula de la saga d’Indiana Jones, després d’assistir a la primera convenció sobre la saga a la ciutat d’Úbeda. D’entrada les expectatives eren força altes, sobretot a causa de les reaccions facials dels qui s’assabentaven que tenia intenció d’anar-hi. Tot i el baix nivell informatiu que vaig experimentar en cercar alguns detalls del parc a les pàgines web oficials del mateix (correus electrònics sense contestar, falta d’informació concreta i clara, confusió a l’hora de saber quina és la pàgina correcte, telèfons que ningú respon) tenia força ganes de veure per mi mateix l’espai natural que tanta gent tria cada any per passar-hi les vacances.

Arribar per Las Salinas no va ser la millor benvinguda. Una lleugera boirina feta de pura xafogor cobria tot el litoral carregat de cotxes aparcats i banyistes desafiant les altes temperatures. A l’estiu, a Cabo de Gata, hi fa calor, molta calor. A partir de les 11 del matí i fins que el sol no començava a amagar-se darrera les muntanyes, m’havia de dedicar a esquivar qualsevol raig de sol si no volia acabar com una taca al paviment. No entenc com tanta gent omplia les platges del petit poble de San José, deu ser que estem fets d’una pasta diferent. Jo m’esperava trobar les instal·lacions pròpies d’un parc natural, però en arribar em vaig trobar tancades totes les oficines d’informació i resulta que els senzills mapes de la zona costaven dos euros la peça. A aquest nivell, qualsevol comparació amb els Parcs Nacionals dels EUA resultava ridícula i odiosa, però gairebé inevitable. Quedava clar que m’havia d’adaptar ràpid a la nova situació i un bon amic m’havia recomanat que passés pel ‘Bar de Jo’.

El bar és un conjunt de barraques en mig del parc natural en el que cada dia d’estiu, des de fa vint anys, es serveixen cerveses i copes fins a les sis de la matinada acompanyades de música rock, a vegades fins i tot en directe. Però això no és el més important. La qüestió és que la recomanació em va obligar a parar a l’única gasolinera de la zona per preguntar a “La Pili” per la direcció del bar. La rossa (diria que tenyida) carregada d’energia i amb aspecte d’haver-ne viscut unes quantes sabia perfectament on era el bar, però va preferir presentar-me una amiga seva que hi treballava i que en aquell moment es dirigia cap a la zona. Més tard sabria que l’amabilitat de “La Pili” era tota una raresa entre els treballadors de la zona, per desgràcia en aquell moment no en vaig ser suficientment conscient com per agrair-l’hi com es mereixia. Però la seva amiga no només ens va explicar com arribar al ‘Bar de Jo’, sinó que ens va mostrar una bona i tranquil·la cala on passar la nit a l’autocaravana amb la que ens movíem.

El mèrit era doble. Per una banda l’acampada lliure està prohibida a tot el parc natural, per l’altra els qui van en autocaravana o furgonetes tendeixen a aplegar-se a les zones més segures i populars creant petits càmpings improvisats que es munten i desmunten cada nit en un intent d’esquivar la prohibició (i les tarifes dels càmpings legals). Però nosaltres vam estar pràcticament sols i, per descomptat, a primera línia de mar. Sincerament m’hagués agradat tenir una visió més romàntica de la vida per a gaudir de la sortida del sol banyant-me nu en les aigües d’aquella tranquil·la cala. Però realment no tenia ganes de passar-me la resta del dia amb el cos impregnat de sal marina i al llit s’hi estava molt bé fins ben bé les vuit o nou del matí, moment en que el sol ja començava a escalfar de valent i calia començar a pensar de nou en marxar a cercar una zona d’ombra on passar la resta del dia.

L’estiu

20/02/2013

NÚRIA PERAIRE – LA VIDA EN ‘KIWI’

01La platja de Whatipu, Auckland. New Zealand. Gener de 2013

“Sangría congelada, paella marinera, melón, carajillo y popeye de limón. Refresco milagroso. Quema, la arena. Peligro, medusa. La crema, Nivea…” Delafé y Las Fores Azules fan una bona enumeració de símbols de l’estiu, una llista que jo resumiria en la paraula xiringuito. Un xiringuito amb quatre pins al fons. Com és un estiu sense un dinar a Ca la Nuri de la Barceloneta mentre olores la barreja de sorra, mar i crema solar? Sense un vi blanc per acompanyar el pescadito frito, sense una bona paella després, i una bona siesta? Sense els margarites del Santa Marta també a la Barceloneta?  Com és un estiu sense baixar als xiringuitos de la platja de Vilanova per la nit, sense que els peus s’enfonsin en la sorra freda? Com és un estiu sense banyar-te al Mediterrani i quedar-te fent el mort? Com és un estiu sense fer la passejada per la bora del mar fins a la Pasífae de l’espigó de Vilanova?

Doncs és un estiu màgic. A l’altra punta del món hi ha platges infinites de sorra negra on sembla que no hi hagi estat mai ningú abans.  Són tan llargues que per més que camines no arribes mai al final i com més avances més petita et fas, més consciència prens de la immensitat. Deixes petjades en sorra verge i només et creues amb aus que fan evident el seu malestar al tenir companyia. Trencant la línia de la costa hi ha roques que són muntanyes, sembla que han arribat allà caigudes del cel. Imponents, amb una capa de vegetació que les cobreix i que fa més fàcil convertir la seva silueta en una cara. La roca en qualsevol moment s’aixecarà i es posarà a caminar.

02

El mar salvatge no para. El so de les onades no és relaxant com el del Mediterrani. Aquí no hi ha treva, és una lluita constant del mar contra la costa. I des del mar, es pot seguir amb la vista tot el perfil de l’illa, ben enllà sense que hi aparegui ni una sola casa, ni un sol cotxe, ni una sola carretera.  Sola davant una natura desbordant, així era el món abans que l’humanitat l’ocupés del tot, així encara es conserva aquí a Nova Zelanda.

posta sol

Després de veure la posta de sol com si fos un espectacle privat, comença la festa de la visió nocturna. El cel apareix en forma d’esfera, on no hi ha un punyat d’estrelles. Aquí tot està organitzat, veus les constel.lacions, totes les formes, totes les nebuloses. No se t’escapa cap detall. Per estar hores i hores mirant. Per estar dies i dies viatjant per un país ple de màgia.

I sabent que el millor de viure en un món màgic és que quan tornis a lloc d’origen, el xiringuito seguirà on estava.

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Hawaii - Isma Monfort - Kolhosp

Segur que una setmana no és suficient per conèixer bé un lloc, segur que el mal temps hi ha ajudat (i a més em van faltar illes per visitar). Però una setmana és el temps que deu tenir la majoria de gent que passa per Hawaii i la verdor dels boscos em fa pensar que el sol tampoc hi brilla cada dia. Les illes són una promesa constant que només de vegades es compleix. Com el surf. Per a practicar-lo com cal hi ha d’haver grans onades en la direcció correcte i amb una forma determinada. No totes valen. Al llard d’un matí en remull, si les condicions són bones, s’acostumen a “agafar” menys d’una dotzena d’onades en total. Hawaii té algunes de les millors costes de tot el món per a practicar aquest esport i cada any s’hi veuen onades espectaculars de les que fan guanyar premis de fotografia. Però no sempre. Per això cada matí a l’hostal de surfistes de la costa nord de l’illa d’Oahu, a prop d’on hi ha les famoses platges de “Sunset” i “Pipeline”, se li pregunta al primer que torna per l’estat del mar amb certa insistència. La resposta que més vaig sentir s’acostava a un “sí però no”.

Com les platges. Els prospectes de l’avió prometen racons extraordinaris amb sorra blanca i aigües tranquil·les, on remullar-se i bussejar al costat de tortugues marines. Ho vaig trobar, no menteixen, però difícilment tot en un mateix lloc. Si l’indret està a raser de vent i fortes onades, probablement estigui infestat d’hotels a primera línia de costa. On les roques oferien capbussades entre corals i peixos tropicals, les corrents marines no permetien un moment de descans. A les costes solitàries entre penya-segats l’accés pot ser difícil i no s’hi aconsella el bany, que les onades son fortes i el fons és de roques afilades. Ah! I alerta si, a causa de les pluges, el mar té un color marró. En aquest cas el bany també està desaconsellat, doncs l’aigua conté un alt nivell de bacteris i la falta de visibilitat facilita l’atac de taurons. Genial. Sobretot perquè als prospectes, de taurons, ni un.

Hawaii - Isma Monfort - Kolhosp

O com els volcans. Un exercici: introduïu al Google “Volcans Hawaii”. Ja ho heu fet? Doncs de lava incandescent, explosions, i vessaments de roca fosa al mar més aviat pocs. Com a molt columnes de fum sulfurós i esquerdes per on s’escapa vapor. Sí, el vapor de l’aigua de pluja. No em mal-interpreteu, va ser una de les visites més interessants i de les que més vaig gaudir. Però haver d’esperar fins al vespre per poder veure, a una distància d’unes deu milles, uns punts vermells que de no ser per la falta de constància haguessin pogut ser llums d’una casa en mig de la muntanya; tampoc és exactament el tipus d’experiència volcànica que un s’espera. I el millor és que potser demà mateix hi ha una nova erupció i els visitants del parc nacional poden estar a tocar de la roca fosa. De fet és gairebé segur que en un futur no molt llunyà la terra es tornarà a tenyir de vermell lava, creant nous paisatges de roca negre. De nou, no s’enganya a ningú en aquesta espècie de pla de màrqueting perfecte que manté en meravelloses condicions la maquinaria turística de l’estat de Hawaii.

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Daytona Beach - Isma Monfort - Kolhosp

El sol es lleva de nou radiant al tros de terra de menys d’un quilòmetre d’amplada davant la costa de Florida, és diumenge 29 de Gener de 2012 i és dia de carreres al Daytona Speedway. Els pilots porten fent torns des de dissabte a dos quarts de quatre de la tarda, moment en que va començar la “Rolex 24”. La prova de resistència de 24 hores és el segon esdeveniment més important del circuit després de la NASCAR i, amb una ullada a les matrícules, és fàcil saber que ha vingut gent del tot el país. Però és aviat, encara queda molt per saber qui se’n durà el premi i hi ha obligacions dominicals que un bon americà no s’ha de saltar.

Clau al contacte, motor en marxa, fora capota, i a esmorzar. La facilitat amb que s’ofereix qualsevol tipus de servei a través d’una finestreta no em deixa de sorprendre. Des de bancs a farmàcies passant per bodegues de licor. Sí, les he vist. A alguns estats és possible demanar un pack de sis llaunes de cerveses ben fredes assegut al seient del conductor amb el motor en marxa. Qui vol haver d’aparcar el cotxe i caminar per comprar un parell de donuts i got de cafè exageradament calent? Especialment si la intenció és menjar-se’ls de camí passant per una de les poques platges per les que es pot conduir sense problemes, herència dels temps en que uns tal Louis Chevrolet i Henry Ford hi disputaven carreres. La presència constant de la policia i els nombrosos cartells que prohibeixen anar a més 10 milles per hora, son una bona prova de que els temps han canviat. Ara hi passem els turistes, buscant un espai solitari per fer-li una foto al cotxe amb les ones de fons.

Daytona Beach - Isma Monfort - Kolhosp

No hi ha pressa, la segona missa no comença fins a les deu. A l’entrada de “l’església”, sense baixar del cotxe, un fidel voluntari et dona la benvinguda amb un petit got de suc de raïm, un tros de pa i el programa del dia: “Sintonitza la radio del teu cotxe al 88.5FM per escoltar el servei”. Sí, un altre dels molts serveis “Drive-In”. Potser el més estrany i poc freqüent de tots. Però funciona! Cada diumenge unes 700 persones de mitjana passen per aquesta peculiar parròquia de Daytona Beach fundada al 1953. Des d’un balcó situat al final del gran pàrquing un capellà va fent de les seves mentre jo em pregunto si tothom té l’emissora correcte sintonitzada. Segur que més d’un ha fet “zapping” per saber el resultat de l’equip local. No hi ha interacció entre els assistents. Un cor amagat dins l’edifici interpreta alguns cants, els voluntaris passen cotxe per cotxe recollint els donatius i un toc de clàxon fa les funcions del “amén” fins que a l’acabar els motors es posen de nou en marxa. En el meu cas em poso en ruta per anar a gaudir de les últimes voltes al mític circuit de carreres on, curiosament, per primera vegada en tot el matí baixar del cotxe no serà una opció sinó una necessitat. Si mai voleu buscar el “Somni Americà”, potser no és mala idea començar per Daytona Beach.

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA
Masa Crítica Barcelona - Kolhosp.com

Cada primer divendres de mes a l’Arc de Triomf de Barcelona s’hi troben un centenar de ciclistes convocats pel moviment “Massa Crítica” -iniciat a San Francisco el Setembre de 1992- per a pedalar plegats pels carrers de la ciutat al crit de “No bloquegem el trànsit, som el trànsit!”. Si normalment els carrils estan dominats per cotxes i motos, durant una estona la proporció queda invertida en favor de les bicicletes cosa que acaba afectant per si mateixa el ritme de la circulació.

Masa Crítica Barcelona - Kolhosp.com

I és precisament aquí on es justifica el nom de l’event, doncs en física la “massa crítica” és el nivell mínim de material necessari per a mantenir en marxa una reacció nuclear en cadena. Es a dir, que és capaç de seguir funcionant sense elements externs. Potser és per això que no hi ha ha una organització, ni un cap visible, ni per descomptat col·laboració amb la policia. Només és un grup de ciclistes que s’ha posat d’acord per fer un volt. De fet s’hi reuneix tot tipus de gent amb bicicletes ben variades -fins i tot s’hi veu alguna del Bicing- i el recorregut mai està planificat. Simplement els qui van davant van improvisant l’itinerari segons ve de gust fins al punt que, per exemple, a la trobada d’Agost la ruta va acabar a la platja per celebrar l’estiu.

Masa Crítica Barcelona - Kolhosp.com

El moviment reivindicatiu es recolza en la normativa per gaudir del dret a circular lliurement pels carrers formant “un gran grup que ha de ser considerat com a una única unitat mòbil a efectes de prioritat de pas” (tal com resa el Manual del Conductor). En altres paraules, el grup de ciclistes s’ha d’avançar com si fos un sol vehicle i en cas de que un semàfor canviï a vermell a mig passar aquest ha de continuar sense parar, cosa que aporta una gran seguretat als participants que poden pedalar amb tota tranquil·litat gaudint del trajecte. Molest per als demés usuaris? Potser sí, però no més que les molèsties que el trànsit habitual ocasiona als ciclistes cada dia i tots comparteixen els mateixos drets sobre la via pública. A més… “ Caaaaalma… que només és un minut!”.

Més fotos de la trobada: “Massa Crítica Barcelona”