En trànsit

24/09/2013

NÚRIA PERAIRE-LA VIDA EN ‘KIWI’

PhotoAeroport Internacional de Narita, Tòquio. 20 de setembre de 2013.

Sense telèfon mòbil i sense claus. Imagineu-vos-ho. A mi no em cal fer-ho perquè és com he viscut l’última setmana. Sense claus d’enlloc, el que significa que durant una setmana no he tinut casa, cap casa, cap cotxe, cap bicicleta, cap moto, cap res. I sense telèfon el que significa que no he tingut Whatsapp, ni iMessage, ni Facebook, ni Instagram, ni número de telèfon.

Molta gent al món viu així. Però per algú com jo, que ha tingut la sort de nèixer a Barcelona i viure en un país on mai m’ha faltat de res, ha estat tota una experiència. Així que vosaltres, habitants del primer món com jo, poseu-vos al meu lloc.

Sense claus tens la sensació continua que et falta alguna cosa. Regires la bossa mil vegades al dia amb la sensació que ja ho has perdut. El què? Ben bé no ho saps, però ho has perdut.

És una sensació estranya que podria tenir el seu punt d’aventura si no fos perquè ja porto més d’un any amb la sensació de viure temporalment a tot arreu. Així que deixo l’aventura pels novells.  Jo tinc ganes de tenir unes claus com Déu mana, d’aquelles tan grosses que van fent soroll dins la bossa a mesura que camines. I vull tenir moltes claus, un clauer replet de claus i haver de preguntar-me al cap d’un temps: aquest clau, d’on era?

Però el veritable xou arriba quan has de fer-te amb un nou número de telèfon i amb un nou aparell. Les botigues d’atenció al client de les empreses de telefonia sempre estan plenes de gent, mitja hora de cua no te la treu ningú. I mentre arribes i esperes es produeixen situacions ben peculiars. Només arribar a una de les botigues t’enfrontes a una pantalla d’ordinador que et demanarà quatre dades i et donará el número que et correspon. Et dóna l’opció d’enviar-te un missatge al telèfon quan et toqui. I aquí ve el més curiós, ja no es concep que la gent pugui no tenir telèfon. Estàs a una botiga on venen telèfons però ja donen per suposat que en tens un, en el que t’avisaran quan et toqui. Doncs no en tinc.

Ja previnguda he arribat a la botiga amb un iPad. He pensat que mentre m’esperava em distreuria connectada al wifi de la botiga. En aquest cas, per connectar-te al wifi has d’introduir les teves dades i t’enviaran un codi al teu telèfon mòbil. Ja hi som! Que no tinc telèfon! Que hi ha gent que no tè telèfon, ni que sigui temporalment! Total, que res de wifi.

Finalment, m’atenen i la pregunta es repeteix fins a tres vegades. Però no tens telèfon? Però de cap tipus? No tens terminal? No! No tinc telèfon.

Aquesta sitaució m’ha recordat un altra ocasió en la que tampoc vaig tenir mòbil temporalment, vaig voler fer una transferència entre diferents bancs i al moment de fer-la hem van avisar que per completar el procés m’enviarien un codi al telèfon mòbil. Ai… Què fàcil pot ser la vida amb mòbil i què complicada es pot fer si no en tens.

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA
Masa Crítica Barcelona - Kolhosp.com

Cada primer divendres de mes a l’Arc de Triomf de Barcelona s’hi troben un centenar de ciclistes convocats pel moviment “Massa Crítica” -iniciat a San Francisco el Setembre de 1992- per a pedalar plegats pels carrers de la ciutat al crit de “No bloquegem el trànsit, som el trànsit!”. Si normalment els carrils estan dominats per cotxes i motos, durant una estona la proporció queda invertida en favor de les bicicletes cosa que acaba afectant per si mateixa el ritme de la circulació.

Masa Crítica Barcelona - Kolhosp.com

I és precisament aquí on es justifica el nom de l’event, doncs en física la “massa crítica” és el nivell mínim de material necessari per a mantenir en marxa una reacció nuclear en cadena. Es a dir, que és capaç de seguir funcionant sense elements externs. Potser és per això que no hi ha ha una organització, ni un cap visible, ni per descomptat col·laboració amb la policia. Només és un grup de ciclistes que s’ha posat d’acord per fer un volt. De fet s’hi reuneix tot tipus de gent amb bicicletes ben variades -fins i tot s’hi veu alguna del Bicing- i el recorregut mai està planificat. Simplement els qui van davant van improvisant l’itinerari segons ve de gust fins al punt que, per exemple, a la trobada d’Agost la ruta va acabar a la platja per celebrar l’estiu.

Masa Crítica Barcelona - Kolhosp.com

El moviment reivindicatiu es recolza en la normativa per gaudir del dret a circular lliurement pels carrers formant “un gran grup que ha de ser considerat com a una única unitat mòbil a efectes de prioritat de pas” (tal com resa el Manual del Conductor). En altres paraules, el grup de ciclistes s’ha d’avançar com si fos un sol vehicle i en cas de que un semàfor canviï a vermell a mig passar aquest ha de continuar sense parar, cosa que aporta una gran seguretat als participants que poden pedalar amb tota tranquil·litat gaudint del trajecte. Molest per als demés usuaris? Potser sí, però no més que les molèsties que el trànsit habitual ocasiona als ciclistes cada dia i tots comparteixen els mateixos drets sobre la via pública. A més… “ Caaaaalma… que només és un minut!”.

Més fotos de la trobada: “Massa Crítica Barcelona”