EL RETROBAMENT

16/10/2013

NÚRIA PERAIRE – LA VIDA EN ‘KIWI’

la foto bornMercat del Born, Barcelona. 11 d’octubre de 2013.

Estar un any fora en un país preciós no té preu. Però què bonic tornar a casa i adonar-me que he trobat a faltar més coses de les que em pensava. Aquí va la llista, perquè no està malament que us les recordi!

1. La sobrassada. Sí, senyor. Potser no és un aliment de la dieta habitual, però que bona és una bona sobrassada.

2. El croissant de xocolata per dins. Mira que hi ha bona pastisseria a Nova Zelanda (què dir del deliciós cinnamon roll), però no vaig trobar bons croisants i menys amb xocolata PER DINS. Mai més diré que no a un croissant de xocolata.

3. Caminar, caminar i caminar. Passejar, passejar i passejar. És molt curiós viure en un país on no existeix el concepte passejar. Si se surt al carrer sempre és per anar a algun lloc. Se surt en cotxe i s’aparca al davant mateix de la destinació. A Auckland no se surt a fer un tomb. Ara vaig caminant a tot arreu. Mira que un dia no m’agafi per anar caminat de Vilanova a Barcelona.

4. Veure Barcelona. Barcelona es una ciutat bonica. Pareu i mireu-la. Després agafeu el tren (el cotxe no cal perquè ja m’he adonat que el peatge de la C-32 al Garraf està hipercar. Això no ho he trobat gens a faltar, of course) i veniu fins a Vilanova. Mireu-la també. La plaça de la Vila, el passeig al costat del mar i la Geltrú.

5. Aquí passen coses!! Mires el diari, el Time Out, diferents entitats noves que estic descobrint i cada dia podries anar a algun lloc on s’ha organitzat alguna cosa. Per fi una mica d’activitat! I el millor de tot es que encara fa caloreta. Pensava que arribaria amb el temps just per dir adéu a l’estiu, però s’ha esperat a marxar.

Roda el món i torna al Born.

Cabo_de_Gata_Almeria_Spain_01

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Aquest juliol he tingut ocasió de passar ni més ni menys que 60 hores (dos dies i mig) al parc natural de Cabo de Gata del sud-est de la península, concretament a la província andalusa d’Almeria. L’excusa no era altra que anar-hi a cercar algunes de les localitzacions que es van utilitzar per a filmar la tercera pel·lícula de la saga d’Indiana Jones, després d’assistir a la primera convenció sobre la saga a la ciutat d’Úbeda. D’entrada les expectatives eren força altes, sobretot a causa de les reaccions facials dels qui s’assabentaven que tenia intenció d’anar-hi. Tot i el baix nivell informatiu que vaig experimentar en cercar alguns detalls del parc a les pàgines web oficials del mateix (correus electrònics sense contestar, falta d’informació concreta i clara, confusió a l’hora de saber quina és la pàgina correcte, telèfons que ningú respon) tenia força ganes de veure per mi mateix l’espai natural que tanta gent tria cada any per passar-hi les vacances.

Arribar per Las Salinas no va ser la millor benvinguda. Una lleugera boirina feta de pura xafogor cobria tot el litoral carregat de cotxes aparcats i banyistes desafiant les altes temperatures. A l’estiu, a Cabo de Gata, hi fa calor, molta calor. A partir de les 11 del matí i fins que el sol no començava a amagar-se darrera les muntanyes, m’havia de dedicar a esquivar qualsevol raig de sol si no volia acabar com una taca al paviment. No entenc com tanta gent omplia les platges del petit poble de San José, deu ser que estem fets d’una pasta diferent. Jo m’esperava trobar les instal·lacions pròpies d’un parc natural, però en arribar em vaig trobar tancades totes les oficines d’informació i resulta que els senzills mapes de la zona costaven dos euros la peça. A aquest nivell, qualsevol comparació amb els Parcs Nacionals dels EUA resultava ridícula i odiosa, però gairebé inevitable. Quedava clar que m’havia d’adaptar ràpid a la nova situació i un bon amic m’havia recomanat que passés pel ‘Bar de Jo’.

El bar és un conjunt de barraques en mig del parc natural en el que cada dia d’estiu, des de fa vint anys, es serveixen cerveses i copes fins a les sis de la matinada acompanyades de música rock, a vegades fins i tot en directe. Però això no és el més important. La qüestió és que la recomanació em va obligar a parar a l’única gasolinera de la zona per preguntar a “La Pili” per la direcció del bar. La rossa (diria que tenyida) carregada d’energia i amb aspecte d’haver-ne viscut unes quantes sabia perfectament on era el bar, però va preferir presentar-me una amiga seva que hi treballava i que en aquell moment es dirigia cap a la zona. Més tard sabria que l’amabilitat de “La Pili” era tota una raresa entre els treballadors de la zona, per desgràcia en aquell moment no en vaig ser suficientment conscient com per agrair-l’hi com es mereixia. Però la seva amiga no només ens va explicar com arribar al ‘Bar de Jo’, sinó que ens va mostrar una bona i tranquil·la cala on passar la nit a l’autocaravana amb la que ens movíem.

El mèrit era doble. Per una banda l’acampada lliure està prohibida a tot el parc natural, per l’altra els qui van en autocaravana o furgonetes tendeixen a aplegar-se a les zones més segures i populars creant petits càmpings improvisats que es munten i desmunten cada nit en un intent d’esquivar la prohibició (i les tarifes dels càmpings legals). Però nosaltres vam estar pràcticament sols i, per descomptat, a primera línia de mar. Sincerament m’hagués agradat tenir una visió més romàntica de la vida per a gaudir de la sortida del sol banyant-me nu en les aigües d’aquella tranquil·la cala. Però realment no tenia ganes de passar-me la resta del dia amb el cos impregnat de sal marina i al llit s’hi estava molt bé fins ben bé les vuit o nou del matí, moment en que el sol ja començava a escalfar de valent i calia començar a pensar de nou en marxar a cercar una zona d’ombra on passar la resta del dia.

Sabaidee

15/08/2012

NÚRIA PERAIRE-ENTREVISTES I PERFILS

Luang Prabang, comunisme impossible al nord de Laos
Laos és un país comunista, al menys en aparença. La falç i el martell es troben a moltes botigues i restaurants. A la bonica ciutat de Luang Prabang, al nord, és impossible no veure la bandera comunista. Tot i això, al cap de poques hores d’estar en territori laosià queda clar que la organització social igualitària no existeix.
En Nick viu a Luang Prabang, té 23 anys i justament quan el conec acaba de finalitzar la carrera universitària del que vindria a ser administració d’empreses. Explica que a Laos l’educació pública i gratuïta no existeix. Si els teus pares poden pagar l’escola, doncs hi pots anar. I si no la poden pagar, doncs et quedes sense educació. Una opció per a les famílies que tenen pocs diners és la de portar els fills als temples budistes perquè estudiïn per monjos, aleshores tindran una educació que els pares també hauran de pagar, però que és més barata. Els més pobres no tenen oportunitats.
En Nick, a la dreta
Quan era més petit, en Nick va estar cinc anys a un temple budista. Ho recorda com una etapa dura. Es llebava a dos quarts de quatre de la matinada, el primer que feia era meditar unes hores i després sortia en processó pels carrers de Luang Prabang amb la resta de companys perquè els donessin alguna cosa per esmorzar. Era l’únic àpat que feien en tot el dia. Cap a les vuit del vespre ja intentaven dormir, a no ser que tinguessin deures a fer.
Ara fa uns tres anys que treballa com a guia en una agència d’esports d’aventura que organitzar excursions per a turistes. Cada dia fa dues hores de senderisme i unes tres hores de kayak, més l’esforç de carregar els kayak amunt i avall, que no pesen poc. Pels camins on els turistes van amb sabates de muntanya ell porta unes sandàlies i camina coix. Fa uns dies el van tirar de la tronada moto que tenia i no pot doblegar bé el peu. Encara se li veu una mica inflat. No té més importància, va el últim de la fila però compleix amb la feina. Està prim però fort i de bon humor.
Parla un bon anglès. L’aprenen a l’escola però els que es dediquen al turisme són els que més el dominen, per necessitat. Tot i que l’accent és molt particular. En canvi, aprendre paraules laosianes m’és complicat. En Nick m’ensenya, sabaidee vol dir hola.
Assegura que li agradaria viatjar però no sap dir a on. “Calen molts diners” afirma. Sap que és més una il.lusió que una realitat per això ja no hi pensa amb més detall. Que tinguis molta sort Nick.

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Barcelona Guiriland - Kolhosp.com

Passejar per la ciutat en els mesos d’estiu pot ser un exercici curiós. En poca estona es pot passar de la tranquil·litat més absoluta dels barris poc turístics on tothom és de vacances, a la bogeria del centre amb centenars de milers de persones de tot el món buscant el millor lloc per fer-se fotos amb una obra de Gaudí de fons. La situació és especialment dolorosa a “Les Rambles”, un carrer que ja fa temps que ha deixat de ser dels barcelonins i on els “guiris” de tota mena es barregen al pujar i baixar. Uns busquen on és Canaletes o el mercat de la Boqueria, d’altres potser només perdre’s pels carrers del Gòtic i el Raval. Els pitjors però, són els que tot just tenen unes hores per tastar quatre tapes a preu de caviar -sovint regades amb sangria aigualida- abans de tornar al creuer de luxe que els ha deixat al port.

“Cada any hi ha més turistes!” Doncs sí. Encara que sembli un tòpic, si es compleixen les previsions de Turisme de Barcelona enguany vindran a visitar-nos més turistes que mai. Segons l’agència, durant el 2011 es poden arribar a superar els 15 milions de pernoctacions en hotels de la ciutat de Barcelona a un preu mig de 104€ per habitació. Números que espanten i que són un rècord absolut, especialment si tenim en compte que això només son xifres del sector hoteler. Us imagineu el que això representa a nivell econòmic? No és d’estranyar que més del 95% de la població enquestada per la mateixa agència vegi el turisme com a quelcom clarament beneficiós per a la ciutat.

Barcelona Guiriland - Kolhosp.com

Però el cert és que a vegades un té l’estranya sensació d’estar dins un parc temàtic. A determinades zones només hi trobes “guiris” i més “guiris” fent fotos a estàtues humanes de qualsevol mena i tastant menjar de baixa qualitat. O gravant en vídeo improvitzats shows de “break dance” (dels de passar la gorra) mentre esperen que s’encenguin les fonts de Montjuïc com qui espera els focs artificials al acabar el dia a Disneyland. I talment com en els parcs d’atraccions, que es preparin a gastar! Només les quatre principals visites sobre Gaudí (Pedrera, Casa Batlló, Sagrada Família i Casa Museu Gaudí) representen més de 50€ en entrades.

Barcelona Guiriland - Kolhosp.com

Sigui com sigui s’ha d’admetre que Barcelona està més de moda que mai i al viatjar podem veure l’enveja al rostre dels altres quan diem que vivim on vivim (més o menys el que ens passa a nosaltres quan algú ens diu que viu a Manhattan o a Tokio). Però una bona part dels que ens visiten ho fan sense saber massa res de la nostre cultura i fins i tot s’enduen una agradable sorpresa quan s’assabenten que tenim una llengua pròpia diferent a la castellana. És precisament aquí on sens dubte tenim una bona oportunitat per seguir fent feina.

Així doncs, és bo el turisme per la ciutat o ens està fent mal? Com en tantes coses a la vida, i aplicant els principis del “Ying” i el “Yang”, probablement siguin totes dues coses alhora.

Fonts: Nota de premsa “Barcelona Turisme” (.pdf)