En trànsit

24/09/2013

NÚRIA PERAIRE-LA VIDA EN ‘KIWI’

PhotoAeroport Internacional de Narita, Tòquio. 20 de setembre de 2013.

Sense telèfon mòbil i sense claus. Imagineu-vos-ho. A mi no em cal fer-ho perquè és com he viscut l’última setmana. Sense claus d’enlloc, el que significa que durant una setmana no he tinut casa, cap casa, cap cotxe, cap bicicleta, cap moto, cap res. I sense telèfon el que significa que no he tingut Whatsapp, ni iMessage, ni Facebook, ni Instagram, ni número de telèfon.

Molta gent al món viu així. Però per algú com jo, que ha tingut la sort de nèixer a Barcelona i viure en un país on mai m’ha faltat de res, ha estat tota una experiència. Així que vosaltres, habitants del primer món com jo, poseu-vos al meu lloc.

Sense claus tens la sensació continua que et falta alguna cosa. Regires la bossa mil vegades al dia amb la sensació que ja ho has perdut. El què? Ben bé no ho saps, però ho has perdut.

És una sensació estranya que podria tenir el seu punt d’aventura si no fos perquè ja porto més d’un any amb la sensació de viure temporalment a tot arreu. Així que deixo l’aventura pels novells.  Jo tinc ganes de tenir unes claus com Déu mana, d’aquelles tan grosses que van fent soroll dins la bossa a mesura que camines. I vull tenir moltes claus, un clauer replet de claus i haver de preguntar-me al cap d’un temps: aquest clau, d’on era?

Però el veritable xou arriba quan has de fer-te amb un nou número de telèfon i amb un nou aparell. Les botigues d’atenció al client de les empreses de telefonia sempre estan plenes de gent, mitja hora de cua no te la treu ningú. I mentre arribes i esperes es produeixen situacions ben peculiars. Només arribar a una de les botigues t’enfrontes a una pantalla d’ordinador que et demanarà quatre dades i et donará el número que et correspon. Et dóna l’opció d’enviar-te un missatge al telèfon quan et toqui. I aquí ve el més curiós, ja no es concep que la gent pugui no tenir telèfon. Estàs a una botiga on venen telèfons però ja donen per suposat que en tens un, en el que t’avisaran quan et toqui. Doncs no en tinc.

Ja previnguda he arribat a la botiga amb un iPad. He pensat que mentre m’esperava em distreuria connectada al wifi de la botiga. En aquest cas, per connectar-te al wifi has d’introduir les teves dades i t’enviaran un codi al teu telèfon mòbil. Ja hi som! Que no tinc telèfon! Que hi ha gent que no tè telèfon, ni que sigui temporalment! Total, que res de wifi.

Finalment, m’atenen i la pregunta es repeteix fins a tres vegades. Però no tens telèfon? Però de cap tipus? No tens terminal? No! No tinc telèfon.

Aquesta sitaució m’ha recordat un altra ocasió en la que tampoc vaig tenir mòbil temporalment, vaig voler fer una transferència entre diferents bancs i al moment de fer-la hem van avisar que per completar el procés m’enviarien un codi al telèfon mòbil. Ai… Què fàcil pot ser la vida amb mòbil i què complicada es pot fer si no en tens.

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Pere Taiho Secorún - Mestre Zen - kolhosp - Isma MonfortPere Taiho Secorún, mestre Zen i director del ‘Centre Zen Barcelona’

Pere Taiho Secorún (1955) dirigeix el ‘Centre Zen Barcelona, amb uns 200 membres, del qual en va ser un dels fundadors fa més de 30 anys. Em demana de quedar fora del local situat ben aprop de la Sagrada Família, a tres quarts de nou del matí, després de la meditació. Sóc l’únic que s’espera de peu davant la persiana abaixada de l’espai on es reuneixen, així que el mestre Zen em reconeix amb facilitat. Em proposa d’anar a esmorzar a un bar de la zona, per com el saluden sembla que no és la primera vegada que hi va després de meditar. Pere Taiho Secorún també és periodista i dirigeix el programa sobre el mar ‘Thalassa‘, a Televisió de Catalunya. Demana un cafè amb llet i un tall de truita de carabassó que acaben de fer.

P: Acabeu de realitzar una sessió de meditació Zen, en feu una cada dia?

Cada dia. Una a les set del matí i una altre a les set de la tarda.

P: I com ha anat? Què busqueu amb la meditació diària? Sobre què mediteu?

Ha anat bé. En les sessions de meditació no es persegueix res, no hi ha cap benefici. No cal que hi hagi cap benefici i tampoc meditem sobre res en concret. La ment no es queda en blanc perquè la ment no pot estar mai en blanc, pot estar més o menys tranquil·la però no en blanc. Normalment durant la meditació la ment es calma (tot i que no sempre) i el que fem durant la sessió és esdevenir íntims amb nosaltres mateixos. Meditar és tornar al silenci, esdevenir íntim amb un mateix, és una practica de no identificació.

P: Què vol dir ‘una pràctica de no identificació’…?

…hauria de xerrar molt.

P: I es pot explicar què és el Zen de forma senzilla, en un parell de línies?

No… Sí: És tornar-se íntim amb un mateix. Que no vol dir res, però vol dir molt. És agafar el timó de la teva vida íntimament.

Prové del budisme. Pot ser una filosofia com a quelcom que pot transformar la teva vida, en un sentit pràctic i original del que és una filosofia. És una filosofia que s’ha de viure, no es tracta només d’idees, és una pràctica.

P: No hi ha un Déu però hi ha monjos, hi ha rituals… no es pot confondre amb una religió?

És que no se si és una religió o no. Qui diu que no és una religió? Passa el mateix amb el budisme, que tampoc té un Déu però tothom entén que és una religió. La religió sempre s’identifica amb el teisme però hi ha més món. Segons el mestre Dashimaru ‘és una religió abans de la religió’, abans de l’estructura. És una pràctica espiritual que es remunta a l’origen, una experiència de l’ésser humà de la qual després en surten les religions.

P: I si l’important és l’experiència íntima, els rituals, estructures i formalismes què aporten?

Qualsevol cosa té forma. La societat està plena de rituals dels que no en som conscients. Els rituals tenen un sentit d’ajuda, una ajuda a la concentració i a la plena consciència al què fas. Una ajuda a l’obertura de tu mateix cap als altres i al món. No és un tema teatral. Vist des de fora qualsevol ritual pot semblar una ximpleria, qualsevol. Anar al camp del Barça i cridar i aixecar-se a aplaudir és un ritual modern. Vist des de fora poden semblar més o menys lògics. Per a practicar el Zen no calen els rituals, però es fan i ajuden.

P: Què cal per a practicar el Zen? El pot practicar tothom? Si tots el practiquéssim el món seria diferent?

No cal res per a practicar el Zen, és apte per a tothom. Només calen ganes de practicar-lo. Qualsevol canvi en el món passa per nosaltres mateixos. Aquesta és una bàsica de Buda, els pitagòrics i les filosofies de tota la vida. És a dir, el món no és res més que una expressió de nosaltres mateixos. El caos, el mal, la violència… tot són expressions de nosaltres mateixos. El Zen marca que canviant-nos podem canviar la nostra vida, i també el nostre entorn.

P: Com a mestre Zen que alhora és també periodista, com reacciona davant d’un telenotícies i totes les injustícies que s’hi veuen?

La primera reacció és la confirmació de que els éssers humans ens podem equivocar i ens equivoquem. Ens equivoquem molt i el món que construïm és conseqüència de la nostra actitud, no per casualitat. El telenotícies és un reflex de la part fosca de l’ésser humà.

P: I no s’indigna? Com s’actua davant la indignació?

És clar que m’indigno. Davant de la injustícia, de la maldat, de la violència… sempre hi ha indignació. Però no hi ha una regla fixa d’actuació. La regla Zen és arrelar a la nostra vida, arrelar en aquest món per ser capaços d’enfrontar-nos a aquesta realitat des d’un punt de vista d’arrelament i no de bogeria. És complicat. L’actuació és lliure, la realitat canvia cada dia i nosaltres actuem amb ella cada dia.

T’explicaré un conte: Un home va a cavall amunt i avall del poble sense parar. Un avi que se’l mira en un moment donat li pregunta: ‘On vas?’. I ell li contesta: ‘No ho se, pregunta-li al cavall’.

Aquest és el paradigma de la nostre vida i de l’ésser humà. Estem damunt d’un cavall que són les nostres neurosis, les nostres il·lusions, les nostres grans idees. Elles ens porten i nosaltres hi anem al darrera. És així com anem creant una societat de caos, d’angúnia, de dolor, de violència. No som conscients de què caram està passant, i el Zen diu que hem de ser conscients del que passa.

Però a banda del cavall existeix el cavaller. Qui som nosaltres? Has de saber-te reconèixer i saber qui ets per a poder posar-te a un altre lloc i poder actuar. Prendre un cert control de la teva vida i no estar sempre a dalt del cavall que et porta allà on ell vol.

P: Com a mestre Zen, em pot mencionar tres coses que li semblin especialment preocupants en les que cal treballar?

Home… hi ha moltes coses a solucionar! Però avui en dia sí que hi ha una cosa a arreglar: L’economia, que és una creació mental i que és el que ens governa avui. Seria bo comprendre que ho hem creat nosaltres, que podem crear monstres com l’economia actual i que aquesta hauria d’estar al servei de l’ésser humà. Un segon tema seria la política, amb la que passa exactament el mateix que amb l’economia.

El tercer, més planer, és que hem de ser més curosos amb les nostres pròpies relacions humanes. Me n’adono que dins de la crisi les relacions humanes es deterioren, i són molt importants. Seria bo que tots fóssim conscients de que som nosaltres els qui fem aquestes relacions. Més val tenir una actitud oberta i positiva, somriure de tant en tant. No deixar-nos endur per aquest cavall de pressions. Aquí tots podem fer una feina important.

Les 7 diferències

07/11/2012

NÚRIA PERAIRE – LA VIDA EN ‘KIWI’

Primera. T’acomiades de la família i dels amics. Deixes la feina, el pis, la bici. Canvies de país, de continent, d’hemisferi. I quan entres a la que serà casa teva se’t passen tots els mals. A Auckland la majoria de la població viu en casetes, amb jardí. En barris tranquils. Des de casa nostra és impossible sentir el soroll del trànsit. Les plantes sempre estan boniques perquè no depenen de mi. El temps s’encarrega de regar-les i donar-los la llum que necessiten. Cases i jardins fan d’Auckland una ciutat molt extensa, pel que la densitat de població és molt baixa. Hi vivim 1.200 hab /km2. A Barcelona la densitat ronda els 16.000 hab/km2. I si tothom té el seu espai, els cotxes també. Pots aparcar a la porta de la majoria de llocs on has d’anar i la contaminació és imperceptible.

Segona. Messi, Cristiano, Guardiola, Xavi. El Mundo Deportivo, Sport, AS. Aquí no tenen res a fer. El futbol no interessa. El que importa és el rugby. L’esport nacional per excel·lència. I tot i que és cosa sèria, la proporció entre el temps i l’espai que se li dedica és raonable. No hi ha no sé quants partits en una sola setmana.

Tercera. Els supermercats són el paradís per a qui li agradi la pastisseria. I a qui no li agradi fer pastissos, aviat hi caurà. Tot està perfectament col·locat en un dels passadissos. Bicarbonat sòdic, sucre llustre, paper per recobrir els motlles…. Busca una recepta i per més estranys que semblin els ingredients segur que els trobaràs fàcilment. Per això es diuen SUPERmarket.

Quarta. La regulació sobre tot el que tingui a veure amb els focs artificials és molt estricta. Fins la més petita vengala només es pot comprar durant un cap de setmana a l’any. Coincideix amb el 5 de novembre, quan es recorda el mateix dia de 1605 en què un grup liderat per Guy Fawkes volia fer explotar el Parlament anglès. Van ser descoberts i Fawkes va ser cremat a la foguera. De la foguera, el foc i del foc els focs artificials.

Cinquena. “Gràcies” és la paraula que més sento de bon matí. Un cop puges a l’autobús, cada vegada que algú baixa a la seva parada li dóna les gràcies al conductor per haver-lo portat fins allà. Per més que ho sento, no m’ho crec. El dia que torni a Barcelona i per costum, un cop baixi de l’autobús, cridi “Gràcies” no sé pas que pensaran de mi.

Sisena. A Nova Zelanda no hi viu gaire gent. No arriben als 5 milions de persones. O sigui que no hi passa gran cosa. Els informatius són de l’estil dels de TV3 a l’estiu: un tema important i la resta per omplir. I així tot l’any fins que detenen al senyor de Megauload o fins que Peter Jackson estrena una nova pel.lícula.

Setena. La natura és desbordant i impactant. La vida urbana pobre. El millor que es pot fer els caps de setmana és marxar de la ciutat. Passejar per la platja de The piano o pujar una de les muntanyes de The Lord of the Rings. Gaudir de la natura com si fos el teu gran tresor.