#OXcars13

26/10/2013

JOSE A SANTOS – ARTE Y CULTURA

oxcars13 kolhospfiestaca por todo lo libre

Presentarse como el Mayor Evento de Cultura Libre de Todos los Tiempos tiene su qué. Pero así son estos premios no competitivos que este jueves llegaron a su sexta edición. La gala de los oXcars reunió en la Sala Apolo un ejemplo de lo mejorcito de aquí, de ahí y de más allá en la defensa de los nuevos modelos para la creación y difusión de la cultura. Un encuentro reivindicativo, combativo y MUY divertido.

Los premiados fueron diferentes proyectos de cultura libre que podéis encontrar en este artículo. Y lo más destacado para mí, la intervención del abogado David Bravo, uno de los hombres más influyentes de las redes sociales según el diario económico Expansión. Todo un showman que, solo con su discurso/espectáculo “Nosotros los Radicales”, merecería un pedestal y la veneración de todos los aficionados a los TED: dinámico, divertido, punzante y convincente.

Ni Sinde, ni Wert, ni Lassalle, ni las mil barreras que le pongan a ese campo llamado internet pasarán a la historia por revolucionar la red; sí en cambio lo harán Spotiffy, Netfix, etc.

Los oXcars han ido modificando poco a poco su ceremonia en las seis ediciones que han celebrado. Viajando de glorificación de la cultura libre, a un atrincheramiento por la defensa de la libertad de circulación de la información a través de internet. Lo que empezó como una alternativa a las industrias culturales se ha convertido en poco tiempo en una batalla abierta entre una industria multinacional que pretende mantener su feudo en el antiguo régimen cultural – él crea, yo distribuyo y te vendo, tú compras SIEMPRE, yo os controlo y el gobierno me ayuda – y los defensores de la libre circulación – él, tú y yo creamos y compartimos y vendemos y compramos cuando nos interese.

¿Parece muy revolucionario? Pues no lo es. Como bien se encargaron de destacar en la misma ceremonia de los oXcars de este año: Juan Ruiz, el Arcipreste de Hita, en su Libro del Buen Amor, ya se molestó en pedir a todo el mundo que divulgara – e incluso modificara y mejorara – su obra; y que lo hiciese sin cobrar ni pagar, pues hay cosas como el amor – y el amor  por la cultura, podemos añadir – que no tienen precio.

Follarse una idea

22/05/2013

JOSE A SANTOS – ARTE Y CULTURA

art d'hotel a kolhospel arte en una habitación de hotel

Hace unos días me invitaron a dar una clase en la facultad de Bellas Artes. Hablaría sobre la ley de propiedad intelectual española y sobre los derechos de autor en el arte. Estas cosas – hablar en público – me imponen respeto y siempre acabo pensando que me meteré en un berenjenal intentando explicar esto o aquello y la audiencia se parará y gritará al unísono ‘meabuuuurro’. No ha sucedido nunca – vamos, no todavía.

Me preparo las intervenciones como ésta en Bellas Artes. E intento colocar algunas anécdotas o curiosidades que hagan más atractivo el contenido; porque no pretendo que sea una clase magistral de derecho y legislación: más bien busco que acabe siendo un diálogo abierto sobre qué es el arte y dónde está su límite – ¿ambicioso? Si, bastante.

El caso – y esto sí que sucede – es que las pretendidas anécdotas me suelen acabar pareciendo pongos de mi discurso cuando las explico. Entonces experimento esos segundos de pánico a que surja el ‘meabuuuurro’.

En Bellas Artes sucedió que me animé demasiado y acabé jaleando a los estudiantes a copiar. A copiar ¡Copiad! ¡¡A copiar!! Si de verdad querían crear como artistas… que copiasen. Los ejemplos de obras de artistas apropiacionistas que les traje para ilustrar la clase – y aquí podría decir: “los ejemplos de pongos de artistas apropiacionistas que le traje para ilustrar la clase” no tuvieron el efecto que esperaba. Y salí de clase con cierto ánimo de frustración: creo que más que copiar los estudiantes se preocupaban por que no les copien. Esto no va así.

Partamos de que no hay ninguna idea original. Que las ideas son universales. Que se comparten y se transmiten entre generaciones, entre personas, entre culturas. Por eso, la ley de propiedad intelectual no defenderá jamás nuestras ideas de la copia: una idea no es una obra de arte – aunque la obra de arte contiene una idea.

Se le pide a una obra de arte que sea original para que su autor pueda reclamar su derecho sobre ella. Pero se le pide a la obra, no a la idea que contiene. Esto último sería absurdo.

¡Ah, la originalidad! Qué fantástica. Que se lo digan a Los Ramones, hartos de copiarse maravillosamente bien a sí mismos durante décadas. A Led Zeppelin. O a los Rolling Stones – que se las traen copiando, fusilando y hasta cobrando royalties por temas que no son suyos.

Copiar no es malo. La humanidad lo lleva haciendo desde siempre ¿O acaso no nos reproducimos? Pues si lo hacemos nosotros para bien o para mal. Hagámoslo con nuestras ideas sin complejos: reproduzcámoslas. Pero para bien.

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Caseta a l'exposició 'Low Cost' del FADCaseta de fusta de l’exposició ‘Low Cost’, a l’Antic Convent dels Àngels

A Barcelona, en ple estiu de 2009, vaig trobar refugi de la calor entrant a una exposició gratuïta a l’Antic Convent dels Àngels (a tocar del MACBA i el CCCB). Dins no hi havia ningú, tampoc massa informació. Només mitja dotzena de casetes de fusta que convidaven al visitant a entrar al món de cadascun dels artistes que les havien dissenyat per dins. Hi havia una mica de tot, en una fins i tot podies participar en un sorteig a celebrar l’últim dia de l’exposició.

Una de les casetes de fusta em va entretenir més que la resta. Estava decorada amb petits objectes de tota mena que semblaven extrets de joguines comprades a botigues de tot a cent. També hi havia pintures sobre fusta de la mida d’una postal amb representacions de cases i habitatges, fetes per un artista sense sostre que vivia als carrers de Barcelona (crec). Però sobretot hi havia un petit espai on poder ‘seure’ i veure un ‘loop’ amb vídeos tallats i editats obtinguts de ves a saber on. Me’l vaig empassar sencer i encara hi vaig tornar un altre dia a repetir l’experiència. El responsable del vídeo era Félix Pérez-Hita, un realitzador audiovisual responsable de programes de televisió que molt probablement ben poca gent ha vist. Encuriosit vaig enviar-li alguns correus electrònics per saber si tenia més material a YouTube o algun lloc similar. Em va marcar descobrir el concepte de ‘Desire Path‘, referent als camins que les persones fem en creuar parcs i jardins per on no estava previst, per tal d’estalviar-nos els metres extra que suposaria anar pel camí que l’arquitecte va dissenyar. El fet que existeixin prova que l’arquitecte va fer malament la seva feina. Ara, quan en veig, sovint els camino.

Hilomental de Félix Pérz-Hita a l'Antic Teatre‘Hilomental’ de Félix Pérz-Hita a l’Antic Teatre

Però no ens desviem del tema, i és que Félix Pérez-Hita torna a l’escena barcelonina amb les sessions ‘Hilomental‘ a l’Antic Teatre del centre de Barcelona. Aquestes no són més que successions de vídeos un rere l’altre, en torn a una temàtica. El tema d’aquest dilluns: ‘el ritual’. En Félix i un col·laborador convidat per a l’ocasió, posen vídeos de la seva col·lecció particular a una pantalla gegant en una espècie d’encadenament que no sabem fins a quin punt està improvisat. Representa que un vídeo porta a l’altre. Vam començar amb un ritual d’una tribu africana en que les noies es maquillaven per tal d’atreure possibles parelles, per passar a l’estrany i sobre-actuat tancament de la frontera entre el Pakistan i l’Índia. I així. Durant la sessió també conviden a la gent del públic a aportar les seves propostes per tal de fer més rica l’experiència.

Val els sis euros que costa l’entrada, l’estona que passem a base de vídeos que segurament trobarem de franc al YouTube? Doncs depèn. A la societat de la informació, en la que tenim abundància plena de materials de tot tipus gràcies a la xarxa de xarxes, potser el valor no es troba en la quantitat o la disponibilitat, sinó en la selecció. Obriu el YouTube, què mireu? Què poseu al buscador? En aquest servei per a emmagatzemar i veure vídeos s’hi puja cada segon l’equivalent a més d’una hora de vídeo. Impossible assimilar tot el que hi ha. I no és l’únic servei que hi ha d’aquest tipus. Fent una especulació a base de pensaments precipitats en sortir de l’Antic Teatre, potser aquest és el món que ens espera. Potser ja no pagarem més per als continguts, distribuïts cada vegada amb més facilitat gratuïtament a la xarxa. Potser en un futur no tant llunyà el negoci estarà en fer pagar per una bona selecció d’aquest contingut.

JOSE A SANTOS – ARTE Y CULTURA

Esa porra lleva mi nombre como destinatario

PRIMERA PARTE
Recuerdo las ostias que se veían en la tele en los ochenta. Me refiero a las que se daban en partidos de futbol como los del Barça contra el Atlhetic; las de los astilleros y la minería; o las que emitían los telediarios de las manifestaciones en España. Huelgas y movilizaciones como la de los universitarios en el 87 por la subida de las tasas. Eran peleas de otros tiempos. Peleas punkis. Estaba Jon Manteca, el cojo Manteca, haciendo equilibrios con una sola pierna mientras destrozaba lo que encontraba por la Gran Vía de Madrid a golpe de muleta. En segundo plano corrían jóvenes perseguidos por una policía que hacía equilibrios sobre las botas mientras abrían cabezas a golpe de porra. Luisa Prado, una chica de 15 años, se llevó un tiró de recuerdo a casa; gentileza de la policía que se vio obligada a actuar (sic) por revienta manifestaciones. El Cojo Manteca habló en televisión. Y España entera escuchó lo que tenía que decir aquel joven tullido y vagabundo.

Esta violencia la vi por televisión. Violencia catódica. Su visionado por parte del espectador de entonces – y las sensaciones que experimentaba – son totalmente distintas a lo que vivimos hoy cuando observamos y analizamos las ostias que emiten actualmente los medios: doy por sentado que 30 años cambian la percepción que una misma persona tiene de las cosas. Pero no me refiero a eso. Hablo de como el canal por el que distribuimos la violencia nos ha hecho mucho más permeables y a la vez insensibles. Que los tiros van más hacia una lectura McLuhanariana, vamos.

INTERMEDIO
Hoy. Huelga General en España. La segunda en lo que va de año. Podría dármelas de guay - porque dárselas de guay suele molar – y utilizar el sarcarmo para hablar de lo poco útiles que son los sindicatos, las huelgas y a su vez, los partidos políticos, el gobierno y la gente en general – que es muy vaga y por eso está en paro. Pues no. La huelga es imprescindible, para todos.

SEGUNDA PARTE
He trabajado durante un tiempo para diferentes informativos de televisión. Y me ha tocado cubrir manifestaciones tanto delante como detrás de la cámara. Sin saber cómo se siente un corresponsal de guerra diría que trabajar informando en según que concentraciones es similar a hacerlo en una guerra de mesa camilla y café. Como la cobertura informativa de una guerra de fogueo. Como transmitir un conflicto bélico doméstico.

Vamos, que quiero decir que he visto las porras de cerca. Y que he tenido que correr para escapar del fuego amigo de los antidisturbios. Y que he pasado de la emoción adrenalínica de encontrarse en el meollo las primeras veces al hastío de tener que sufrir las payasadas de quienes viven y disfrutan repartiendo leche (al Mosso de la fotografía me refiero).

Hoy Internet va cargado de videos y fotografias de ostias y mamporros entre manifestantes y policías. Eso nos ha hecho mucho más permeables y como espectadores nos escandalizamos más a menudo: se denuncian más actos de violencia gracias a que hay más medios para registrarla y más canales para difundirla. Pero su multiplicación y la velocidad con la que se mueven no hace que haya hoy más héroes anónimos surgidos de la violencia estructural contra el pueblo como el Cojo Manteca hace años: personas que ocupen portadas internacionales. Si acaso actualmente hay un número similar al que había en los 80. Con la diferencia de que esta fama y/o la repercusión mediática de este tipo de violencia llega ahora más fácilmente a millones de personas; pero el eco de esa acción, es decir su reacción, dispone actualmente de un brevísimo lapso temporal para conseguir ser algo más que un leve runrún en nuestro cerebro. La multiplicidad ha devaluado su efecto.

EPÍLOGO
Grecia en el 2011 es España en 1987. Es una sensación totalmente personal no basada en ningún dato macroeconómico ni cultural. Es lo que sentí trabajando allí algunos días. Habíamos viajado para cubrir las manifestaciones en Atenas contra los recortes del gobierno y el rescate del país. Estabamos en la plaza Syntagma a las 6 de la mañana preparados para grabar unas intros para los informativos. La periodista frente a mi. Yo tras la cámara. El parlamento al fondo de la imagen del visor. Y en medio: 20 manifestantes trasnochados que no tardaron en rodearnos, empujarnos y patearnos. Los chicos de la prensa y sus discursos de 50 segundos para la hora de comer no eran bienvenidos.

El hecho es que me sentí transportado al interior de la tele que yo veía hace 25 años: por el vestuario de aquella masa, por sus caras y el asfalto, por la brutalidad y la suciedad y el olor a lana punk. Es más: al escapar, entre los manifestantes, me pareció ver al bueno de Jon Manteca. Miraba como huíamos, y con nosotros, su posibilidad de decir algo en la TDT del siglo XXI.

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Jesus saves sinners

Tot i que segons la constitució americana ‘no es requereix passar cap test religiós com a qualificació per a cap posició pública dels Estats Units’, aquest diumenge he tornat a anar a missa. No és que m’estigui tornant una persona religiosa, quasi diria que tot el contrari. De fet ara ja feia una bona temporada que no m’hi deixava caure, però aquest curiós vídeo al ‘Youtube’ i tots els que apareixen al cercar-hi ‘Pentecostal’ em van animar. Una nova cerca a la ‘Wikipedia’ i algunes recents declaracions de l’actual candidat republicà a la Casa Blanca, també hi van ajudar. El fet que entre un 75 i un 80 per cent de la població americana es consideri cristiana, juga un paper clau en l’elecció dels seus representants i les decisions que aquests prenen un cop arriben al poder. De fet no només tots els qui es presenten com candidats a la presidència declaren formar part d’alguna congregació cristiana, sinó que alguns fins i tot asseguren que va ser Déu mateix qui els ho va demanar. Visitar el ‘New Life Tabernacle’ a un petit poble de Montana anomenat Bozeman va servir sens dubte per ampliar el meu coneixement sobre les diferents formes d’entendre el cristianisme, però sobretot també per a entendre una mica més algunes de les motivacions d’una bona part de la població a l’hora de decidir el seu vot.

Si aquestes alçades ja heu donat un cop d’ull al vídeo enllaçat al primer paràgraf, potser us endureu una decepció al saber que a la parròquia que vaig visitar van ser molt més moderats i discrets. Els membres de l’església Pentacostal creuen ser tocats en ocasions per l’Esperit Sant, qui els fa parlar llengües que no coneixen entre d’altres moltes reaccions estranyes. Només aquells tocats per el Senyor seran salvats el dia del judici final, així que els cants i els crits lloant al Senyor són constants durant tota la celebració. Però igualment important és també l’estudi minuciós -amb la seva conseqüent interpretació- dels textos de la Bíblia (fet que també es pot observar en moltes altres congregacions cristianes, com per exemple la dels Evangelistes). Durant aproximadament una hora, el pastor Kessler ens va estar explicant la rellevància del concepte ‘dia’ als textos sagrats:

Psalm 118:24 :
‘Aquesta és la diada que el Senyor ha preparat,
exultem i alegrem-nos-en!’

Per als pentacostals, com per a la majoria d’evangèlics, el ‘Senyor’ és tot poderós, cuida de nosaltres, i és el creador de tot el que hi ha a la terra i l’univers. ‘Déu és bo en tot moment’. Ell ho és tot i nosaltres, com a creació seva, ‘estem al seu servei i per això ens entreguem a la seva disposició’. Però no només. També hi ha la promesa de la salvació, el fet que ‘estem vivint els últims dies’ i la necessitat d’estar preparat per al moment del rescat en que Ell ens durà al seu costat. L’actual estat de l’economia, les guerres, i un suposat augment de la delinqüència i els disturbis al barris no són més que evidències que proven que ‘el futur no sembla ser massa brillant’. El dia final és a prop, preparem-nos doncs. ‘El Dia’, el concepte que el pastor va triar per aquest diumenge al petit poble de Montana que allotja el que probablement és el principal museu del país amb exposicions sobre fòssils de dinosaures. I com molt bé va recordar, ‘Déu va ser qui va crear els dinosaures que alguns anys més tard s’acabarien convertint en petroli’. Déu també va crear el carbó i altres recursos com el gas natural i això ‘és quelcom bo’, quelcom per estar agraïts al Senyor doncs els va posar a la nostre disposició.

I és en aquest moment en que, els que heu aguantat fins aquí, esteu en millors condicions d’entendre els motius que van portar a Mitt Romney a atrevir-se a declar que per al 2020, sota la seva presidència, els EUA seran energèticament independents. Un pla que passa, sobretot, per la flexibilització o anul·lació de les lleis mediambientals que dificulten l’expansió de l’extracció i/o ús de combustibles fòssils. També per l’agilitació dels tràmits per a nous projectes energètics, inclosos els nuclears (mentre Alemanya i Japó intenten desfer-se de tota central nuclear possible pels seus elevats riscos ecològics). En definitiva, el ja clàssic ‘Drill, baby, drill’ o el que és el mateix: Tu ves perforant tot el que puguis i oblida’t del reciclatge i de totes aquestes teories ecològiques. Total, segons el que el pastor ens va assegurar a missa, aquests són els recursos que Déu ha posat a la nostra disposició perquè utilitzem durant els pocs dies que ens queden com a habitants del planeta Terra abans del judici final. Aprofitem-los doncs, (…) exultem i alegrem-nos-en tant com puguem que això s’acaba!.

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Phenomena als Cinemes Urgell de barcelona

Un dijous al mes, als vols de les vuit del vespre, una gentada de por fa cua per entrar als Cinemes Urgell de Barcelona. El motiu? Les sessions de “Phenomena Experience”. Mentre mitja indústria es queixa de la falta d’afluència a les sales i fins i tot es tanquen cinemes, la particular iniciativa de Nacho Cerdà omple la sala que disposa de més butaques de Barcelona i una de les més grans d’Europa. Tot un triomf.

La clau no és altre que recuperar els millors clàssics cinematogràfics dels anys setanta, vuitanta i noranta en sessions dobles que recorden una versió millorada de les “Grindhouse” . Per l’espectacular pantalla dels Urgell ja han passat títols i noms de la categoria de Jaws, Alien, Terminator, John Rambo o el mateix Indiana Jones. Una idea que pot semblar agosarada en temps de multisales, d’estrenes que no aguanten tres setmanes seguides en cartellera i d’ulleres per veure en tres dimensions. Fins i tot els propietaris del cinema (el Grup Balaña) va arribar a dubtar de la viabilitat del projecte! Per sort el resultat ha estat excel·lent i les 1832 localitats han quedat curtes en més d’una ocasió.

First Blood - Rambo - Acorralado

Sempre s’ha dit que anar al cinema és un acte social, i potser és aquí on resideix el secret de l’èxit. Les ganes de compartir de nou l’experiència tant dels que ja van anar a l’estrena d’aquestes pel·lícules unes quantes dècades enrere com els que s’han hagut de conformar en veure-les en VHS o DVD. De la mateixa manera com passa amb les cançons en un concert, tots ens sabem molts dels diàlegs de memòria i precisament això és el que fa gran el moment. A més hi hem de sumar el privilegi de poder tornar a veure aquests films projectats a la gran pantalla, quelcom que una televisió mai podrà igualar per més polzades que tingui. Poques ocasions com aquesta per gaudir dels nostres mites en companyia, en bones condicions i en versió original subtitulada. Una combinació que fins ara quedava reservada a les sessions especials que cada any fa el Festival de Sitges on, per exemple, la passada edició s’hi va passar The Shining. Com es va poder llegir a les xarxes socials: “Si eres cinéfilo hoy estabas en el Urgell viendo Phenomena. Si no es así, es que estabas en urgencias o sinó, no me lo explico” (Pol Turrents).

Però aquesta no és l’única proposta que se’n surt de la norma cinematogràfica de les ‘majors’ a les sales de Barcelona. La gent dels Cinemes Girona proposen, també un dijous de cada mes, ”Upload Cinema”. El concepte és original d’Holanda -on sembla que ha tingut força èxit- i consisteix en projectar a sales convencionals una tria dels millors vídeos que corren per internet en relació amb un tema comú. De moment només porten un parell de sessions i no es formen cues per entrar però mica a mica també van trobant el seu espai. Si sovint tot el que es projecta a les sales de cinema s’acaba veient a les pantalles dels ordinadors, perquè no provar-ho a la inversa?

Fonts: www.familiamonguer.com, www.fotogramas.es, Entrevista a LaVanguardia

Nota: En els quatre programes dobles de Phenomena s’ha projectat: Jaws + Alien, Indiana Jones and the Temple of Doom + The Thing, The Terminator + Scarface, i First Blood + Close Encounters of the Third Kind. La propera sessió està prevista per al 31 de Març amb Total Recall + Aliens.